Aquesta setmana hem tornat a rebre un d'aquells clatellots que ens donaven les iaies quan ens encantàvem, d'aquells que ens desperten dels nostres somnis i ens
tornen a la crua realitat. Aquest cop ha vingut del Parlament Europeu, que ha aprovat una norma que obre la porta que l'Estat espanyol faci desaparèixer dels prestatges els pocs productes etiquetats només en català.

Tot i que cada cop més gent obre els ulls, encara patim les conseqüències d'un autoengany generalitzat que ens ha fet creure que som un país de veritat, com qualsevol altra nació del planeta. Una fantasia alimentada des del poder a partir de la Transició que ens hem cregut tots plegats. Cridem fort que som una nació, tenim Teatre Nacional, museus nacionals, premis nacionals, instituts nacionals, seleccions nacionals, i acabem creient-nos que som un país amb tots els ets i els uts. Per això ens indignem en saber que a Europa es podrà etiquetar en Gaèlic, que parlen 70.000 persones, i no en català, amb milions de parlants.

No és que Europa ens odiï, simplement ens recorda que en el món real si no ets un estat no surts a la foto. La UE és una unió d'estats, i lentament va laminant les competències dels seus membres per consolidar-se. Els estats, per pur instint burocràtic de supervivència, eviten aprimar-se i responen tot recuperant competències de les administracions regionals i locals. La sentència de l'Estatut respon en part a aquesta dinàmica, quan expulsa la norma catalana del bloc constitucional i la col·loca per sota de qualsevol llei o reglament estatal.

En comptes d'optar per la solució acceptada i homologada per la comunitat internacional, que és esdevenir un estat, intentem forçar situacions que no es corresponen amb l'estatus regional de Catalunya. Podem seguir pidolant rutes intercontinentals al Prat, pel·lícules doblades al català o el concert econòmic. Podem continuar frisant per veure la nostra selecció nacional de futbol competint internacionalment, però ens tornarem a equivocar. Els casos de nacions sense estat com Escòcia o les Illes Fèroe, que poden fer-ho, són excepcions, són anomalies. Prou fer el ridícul reclamant el català a Europa. De veritat creiem que Brussel·les acceptarà un idioma que no és oficial al seu propi estat?

Som una nació, però pel que fa a les relacions internacionals ser o no ser una nació és senzillament irrellevant. O ets un estat o no ets res. La nació no figura a l'escalafó de la política internacional, que només entén de regions o d'estats. Tinguem-ho ben clar: Catalunya serà un estat, o no serà.