És impossible concebre avui un personatge com el baró rampant, tret que no viatgi al sostre d'un tràiler. La mobilitat lliure és difícil. Cosimo Piovasco di Rondò també ho tindria complicat si s'entestés a travessar el país a peu o en bicicleta, els dos únics mitjans de transport sostenibles veritables, junt amb el patinet i nedar, activitat que reconec cansada, fins i tot per a les distàncies curtes, posem per cas, de Barcelona a Premià.

A peu o en bici per les zones interurbanes, el baró s'hi jugaria la vida a cada pas o pedalada. A part, el sol el martiritzaria: deshidratacions, insolacions i cremades severes. I la pluja li posaria la carcanada en risc a cada revolt.

A dins de les ciutats, és més fàcil caminar que pedalar. Els vianants solen passar per la vorera i, en saber-se vulnerables, no solen travessar la Diagonal a la babalà. Els ciclistes compulsius són uns exemplars odiats. Els agafen mania els vianants i també els conductors. No se sap mai a quina lliga juguen: circulen per la vorera amb la mateixa impunitat que, quan els convé, salten els semàfors en vermell o passen per un pas zebra.

Falten rutes pedestres i carrils per a bicicleta potents ben definits, al costat de les vies principals i amb arbres d'ombra per a l'ús quotidià, posem per cas, des de les ciutats dormitori, fins a les capitals. El problema d'aquest país és que els carrils bici van ser pensats per a l'oci, per al passeig, per a les sortides dominicals.

Anar a peu o en bici sense tocar l'oremus és un dret tan poderós com el TGV. Que us penseu que hi podrà anar tothom, en tren d'alta velocitat, cada cop que vulgui?