La sisena hora, el talismà de la nostra escola?

Què tenen en comú el president de la Fundació Cercle d'Economia, CCOO i el PP? Doncs que han esdevingut defensors aferrissats del manteniment de la sisena hora a l'escola pública. Amb un discurs força simplista asseguren, potser amb paraules més sofisticades, que, a més hores, millor educació.

Amb l'escola, com que qui més qui menys l'ha freqüentat alguna temporada, passa com amb el futbol. Tothom creu que en sap i que té grans solucions a aportar. A falta de millors i més elaborades idees, molts acaben de descobrir la sisena hora com el talismà.

Quan fou mort el combregaren! Aquesta sobtada passió per la sisena hora neix precisament de l'anunci de la seva supressió com a model per a totes les escoles públiques i per a tots els alumnes. El més curiós és que l'actual fervor per la sisena hora només és comparable a la fredor, quan no l'oberta oposició, que ara fa sis anys va suscitar l'anunci de la seva implantació. El país ja és així. Se'n va a dormir monàrquic, es lleva republicà, fa la becaina i ja és franquista.

Intentem escatir quin és l'embolic que, més enllà del gust per l'erosió del govern, amaga l'actual i pobre debat sobre la sisena hora. La proposta de la sisena hora no neix d'una reflexió sobre l'eficàcia de l'escola i les hores necessàries per desenvolupar els currículums escolars. De fet, el nostre sistema educatiu segueix els estàndards dels països de l'OCDE pel que fa a nombre d'hores anuals de classe. Més aviat estem per sobre que no pas per sota. Fins fa sis anys, cap diagnòstic ni cap programa de política educativa reclamava l'increment d'hores lectives al nostre sistema escolar.

La sisena hora neix del laboratori d'idees educatives de la Fundació Jaume Bofill, i per aquesta via s'incorpora als treballs del Pacte Nacional per l'Educació. L'única finalitat era, en tot moment, evitar el possible avantatge competitiu que podia suposar que la majoria d'escoles concertades, però no pas totes, oferissin una hora diària més d'activitat escolar a través del que s'anomenava, i s'anomena encara, activitat complementària.

D'aquesta manera apareix la proposta, del tot legítima, al susdit Pacte, que incorpora també la promesa, aviat oblidada, que progressivament, i en benefici de l'equiparació entre escola pública i concertada, l'activitat complementària de la segona seria subvencionada per tal que fos gratuïta per a les famílies, tal com ho seria la sisena hora a la pública. Un cop signat el Pacte, s'implanta la sisena hora a la pública, però la subvenció a la concertada, en cinc anys, només ha arribat a 27 escoles de les prop de 700 existents.

Les comparacions sovint són forçades quan el que comparem no són realitats idèntiques. Des de l'origen, s'ha volgut fer un paral·lelisme entre activitat complementària i sisena hora, quan no són exactament el mateix. En el paroxisme d'aquest exercici, la sempre loquaç i eterna portaveu del sindicat majoritari a l'escola pública, Rosa Canadell, de l'USTEC, afirmava aquests dies que el que calia era suprimir l'activitat complementària de la concertada i problema resolt. Cap interès, doncs, per la sisena hora.

La complementària a la concertada neix amb la pròpia configuració del model de concert amb la llei orgànica del dret a l'educació de 1985 i, des d'aleshores, precisament per preservar que l'horari escolar sigui el mateix entre pública i concertada, es prohibeix que sigui un temps destinat a la impartició del currículum. A la pràctica, es tracta d'una activitat, per naturalesa, més propera a les activitats extraescolars, però amb la particularitat que la seva realització es pot compactar amb l'horari lectiu comú. També des de l'inici és una activitat totalment al marge del concert educatiu i, per tant, exclosa de la gratuïtat. És una activitat que han de finançar les famílies mitjançant quotes subjectes a autorització administrativa. També conseqüentment no ha estat mai una activitat d'oferta obligatòria per a les escoles, ni de participació obligatòria. En no ser gratuïta, la legislació ha protegit sempre el caràcter voluntari i extracurricular d'aquestes activitats.

Així les coses, a qui vulgui treure conseqüències no se li escaparà que, en les mateixes condicions que a la concertada, res impedeix a l'escola pública organitzar activitats complementàries que prolonguin una hora diària –o més, si ho prefereixen– l'horari escolar. Les AMPA de l'escola pública –que, cal dir-ho, són les úniques que van donar suport a la implantació de la sisena hora–, poden, si volen, posar en marxa una oferta d'activitat complementària perfectament anàloga a la de l'escola concertada. Però ja se sap que les analogies i equiparacions solen rei-vindicar-se esbiaixadament. Anàlegs en allò que ens agrada, però obviant allò que no ens ve de gust.

Desenganyem-nos: deu ser legítim que pares i mares demanin més hores d'escola, però amb la sisena hora no ens estem jugant res d'essencial pel que fa a l'educació d'aquest país. Els problemes de la nostra escola no són de temps escolar, sinó d'aprofitament. I als que ara mostren tal compungiment per tan irreparable pèrdua, recordar-los que la consellera Cid va fer concessions i concessions –algunes desmesurades i que ara es paguen– per fer empassar la sisena hora als sindicats.