L'enveja és un dels motors de la societat catalana. No deu ser l'única societat que la té com una de les característiques del seu capteniment col·lectiu, però és indiscutible que als catalans ens belluga l'enveja massa vegades. I que no ho fa pas en un sentit positiu. Vull dir que en molts casos l'èxit de l'altre no ens estimula a la millora personal, que seria el més assenyat, sinó a procurar-li l'ensorrament.

En el seu magnífic llibre sobre els pagesos, Josep Pla en va parlar d'una manera precisa: “En el nostre país, tota persona que fa alguna cosa, que va endavant, que es mou, que té una o altra il·lusió, és envejada, odiada, sotmesa a un procés clandestí o públic de tendència implacable, terrible. Això és un fet observable en tots els estaments –no pas solament en els pagesos. A tot arreu, l'acceptació d'un valor personal autèntic, d'una capacitat per a l'acció, d'una vitalitat poderosa en un o altre aspecte, crea una aura d'admiració. Ací és al contrari. Només la mediocritat és socialment plausible”.

El judici de Pla és dur. La tendència natural i quotidiana ens porta a considerar que en va fer un gra massa, que hi va posar més literatura de la que realment valia i que, al capdavall, els catalans devem ser tan envejosos com qualsevol altra societat. Però, és veritat, hi ha moltes vegades que no queda cap més remei que donar-li la raó del tot.

El pensament de Pla m'ha vingut al cap després d'observar el que està passant entre la nova fornada de grups de música catalans i, especialment, des de l'èxit tan rotund que han obtingut els Manel amb el seu segon disc, Deu milles per veure una bona armadura. Que aquest disc, tot just sortir, s'hagués convertit en el més venut a tot l'Estat i que el grup ompli els teatres, que les entrades s'esgotin en un quart d'hora a penes, ja es veia a venir que causaria fred de peus. Perquè, de fet, l'èxit que havien obtingut amb Els millors professors europeus ja va generar nervis. Però llavors es va pensar que aquella entrada de cavall sicilià era flor d'un dia, un cop de sort que quedaria en no res quan presentessin el següent disc. I ha resultat que no, que totes les expectatives les han complertes i superades.

Jo no sóc crític musical ni pretenc ser-ho. Entenc que als Manel, els que hi entenen, els poden criticar si creuen que en una actuació, per exemple la que van fer al Pop Arb d'Arbúcies, en què eren cap de cartell, no van estar prou bé perquè no van entendre que aquell escenari no era el Kursaal de Manresa, posem per cas, que el públic s'hi estava dret i no còmodament assegut en una butaca i que, en comparació, Mazoni va saber connectar més i millor amb els espectadors, perquè el que volien era saltar i ballar. Jo això ja ho entenc. Ara: com que no només m'he fixat en una crítica puntual sinó que m'ha semblat percebre una remor en contra dels Manel, se'ls acusa de no saber de música, per exemple, entenc que el que hi ha és un corrent d'opinió creixent que pretén menystenir-los i que només es pot explicar a partir de l'enveja que causen.

Hi ha capteniments que trobo incomprensibles. N'hi ha que presumeixen de ser músics no comercials, que reivindiquen el caràcter de minoritaris, però que després, quan als seus concerts hi van quatre gats i sense ganes de miolar, es giren contra el públic perquè no els comprèn –ni els compren– i perquè es deixa entabanar per quatre rascaguitarres i bufaflautes que no saben llegir una partitura. A mi, els Manel m'agraden molt. M'agraden els Manel i m'agraden Mazoni i els Antònia Font, el Pau Vallvé i la Maria Coma, l'Anna Roig i l'Ombre de ton Chien i els Inspira, El Petit de Ca l'Eril i els Mishima i, en general, tota aquesta nova fornada de grups que han revifat el paisatge musical català. És clar que jo, quan fa anys em preguntaven qui m'agradava més, si en Llach on en Serrat, ja deia que tots dos.