Tots els estats del món i molts països sense estat propi tenen oficines de representació a l'exterior. Per alguna cosa deu ser. Catalunya ha restat amagada al món durant segles. Ha calgut esperar fins al 2008 per veure com l'aleshores vicepresident del govern, el Sr. Josep-Lluís Carod-Rovira, tirava pel dret i obria les delegacions del govern en punts estratègics del planeta.

He viscut l'experiència des de dins i no ha estat gens fàcil. D'una banda, hem patit una pressió mediàtica com pocs. D'altra banda, tot i el bon tracte rebut de les ambaixades espanyoles, l'Estat encara nega l'estatus diplomàtic als representants catalans. Una actitud que contrasta amb la del Canadà, que sí que concedeix aquest estatus als representants del Quebec, i la de Bèlgica, que fa el mateix amb els flamencs i valons. I per acabar-ho d'adobar, alguns partits al nostre parlament han qüestionat i criticat la nostra existència des del primer dia. És a dir, tot i representar el govern d'una de les nacions més antigues d'Europa, vam haver de començar de zero i gairebé sols. Ara bé, s'ha fet i es continua fent una feina excepcional. Un polític britànic em confessava que només en tres anys havíem aconseguit nivells d'influència similars als d'un estat petit europeu. I és que, a diferència de moltes representacions, les delegacions catalanes van a totes. Durant els tres anys com a delegat a Londres, la delegació mai va tenir un no per resposta. Es van obrir portes a multinacionals i també a microempreses; es va contactar amb ambaixades importants i, alhora, governs regionals i en vies de desenvolupament; ens vam reunir amb primers ministres, però també amb regidors. És així com es construeix una relació diplomàtica. Parlant amb tothom, creant lligams i identificant sinergies per poder promoure els interessos de Catalunya al millor possible.

Tanmateix, estem traient el màxim profit de les delegacions? Crec que no. Encara cal fer passes importants. Si es vol fer la feina ben feta, cal tenir un departament d'afers exteriors propi, com té tothom, i especialment en temps de crisi. Si volem fer una promoció econòmica com cal, si volem atreure inversions estrangeres o cooperar amb altres governs, si volem aprendre de les iniciatives que han millorat el nivell de vida de ciutadans a d'altres països i continuar creant una marca de prestigi per Catalunya, cal tenir professionals i recursos suficients.

Per posar un exemple, si dobléssim la representació actual de la Generalitat a Londres encara no arribaríem ni al 10% dels aproximadament 300 treballadors que té l'ambaixada espanyola. I no oblidem que Catalunya representa el 16% de la població de l'Estat, el 19% del seu PIB i el 27% de les exportacions. És a dir, que encara ens quedaríem curts. El govern del Quebec, per exemple, té més de 40 professionals a Londres i l'any que ve celebren el 50è aniversari de la seva delegació al Regne Unit. Tot un exemple de constància, eficiència i desacomplexament.

Dotar de més personal i recursos les delegacions és una inversió necessària. Durant una trobada amb un fons d'inversió britànic, els seus directius em confessaven que mai havien considerat invertir a Catalunya abans de parlar amb la delegació. Aquest fons, però, ja feia temps que invertia a Madrid. I és que en aquest món globalitzat, si no tenim veu a l'exterior, la inversió se'n va a un altre lloc. Si volem sortir de la crisi i encetar el camí per esdevenir un dels millors països d'Europa, cal que decidim sobre els assumptes propis dins i fora de les nostres fronteres. I no ens enganyem, només les delegacions tenen Catalunya com a única prioritat. Esmolem la falç i segur que recollim molt més blat del que ens pensem.