He llegit La lliçó que els eslovens ens van donar fa vint anys, de Vicent Partal. Comparteixo totalment el seu contingut. La comparació, en política, és un instrument de primer ordre, és una tècnica que parteix de l'estudi i de l'anàlisi de problemes concrets, actualitza conceptes i apropa objectius i finalitats. De l'estudi comparat, per exemple, de diferents processos sorgeixen elements cognoscitius indispensables per a la praxi política, en tant que s'obté un coneixement o lliçons que permeten elaborar categories classificatòries per enquadrar i analitzar experiències. De la mateixa manera que a l'hora d'analitzar una qüestió constitucional, si no s'interpreta atenent el contingut polític l'anàlisi no serà coherent, cap anàlisi que es limiti al coneixement dels fenòmens sorgits en un sol àmbit nacional no és seriosa. Un examen de les diferents experiències, l'estudi de les analogies, de les constants històriques, condueix a la fixació i determinació de models a seguir i d'objectius a aconseguir. I també, no menys important, de situacions a evitar. Fa bé Vicent Partal de parlar de la lliçó dels eslovens, atès que la comparació és ineludible, i en ocasions és molt difícil fer-la. Una regla ha de ser escrupolosament observada. No es pot comparar allò que és incomparable. No és el cas d'Eslovènia, que és perfectament comparable.
El president Pujol, el qual havia exercit la presidència de la Generalitat durant vint-i-tres anys, en una conferència titulada El procés d'independència dels nous estats europeus al Palau de la Música Catalana el 5 de maig de 2004, encara no feia cinc mesos de la investidura del seu successor, el president Maragall, va fer referència als processos d'independència d'aquests nous estats i òbviament a Eslovènia. En la conferència el president Pujol va recordar una conversa a la Casa dels Canonges, llarga conversa segons va comentar, amb el senyor Kucan president d'Eslovènia, quan encara no havia proclamat la independència del seu país, el qual li va preguntar: “Vostè, què faria?”. La resposta del president Pujol va ser observar-li que semblava que els alemanys se'ls miraven amb simpatia, que si havia de fer alguna cosa la fes de seguida, perquè després no tindria temps.
El president Kucan, en tornar a Ljubljana ho va fer. I ho va fer en un moment oportú. Ara bé, les oportunitats no sorgeixen per generació espontània. S'han de crear, sobretot en política. En el procés eslovè va ser determinant el reconeixement dels alemanys. Els alemanys consideraven Eslovènia un país una mica germanitzat, és cert, però no n'hi hauria prou sense una activa i intel·ligent acció diplomàtica dels eslovens. En l'època de la seva hegemonia mediterrània, Catalunya s'havia distingit amb l'exercici d'una brillant diplomàcia. Després dels Tractats d'Osnabrück i Münster (1643-1648), denominats en el seu conjunt Pau de Westfàlia, es va instaurar a Europa un nou ordre basat en els estats-nació, els quals es van atribuir el monopoli de la diplomàcia. En quedar annexada a Castella pels Decrets de Nova Planta, Catalunya va quedar reduïda a la condició de nació sense estat i es va veure privada de la possibilitat de qualsevol acció diplomàtica, però la nostra voluntat d'existència ha fet que se segueixi tenint accions diplomàtiques rellevants, com ara l'apel·lació que els membres de la delegació als Estats Units del Consell Nacional de Catalunya van formular a les potències fundadores de les Nacions Unides el 14 d'abril de 1945, pocs dies abans que es reunís la conferència de San Francisco el 25 del mateix mes, on manifestaven d'una manera molt clara que el problema de Catalunya no és un problema espanyol, sinó un problema europeu.
La dinàmica actual de la política internacional, en la qual incideix la creixent interdependència dels estats, determina la importància de les relacions diplomàtiques contemporànies i ha propiciat l'aparició de dos termes nous: la paradiplomàcia i la protodiplomàcia. El primer fa referència a les gestions, processos i xarxes a través dels quals els governs subnacionals busquen establir contactes amb governs centrals estrangers o amb altres governs subnacionals. El terme protodiplomàcia s'utilitza, i cada vegada més, per descriure gestions que ofereixen un missatge separatista.
La política de retallades pressupostàries que el govern es veu obligat a practicar i l'exigència del Partido Popular de Catalunya a canvi del seu suport als Pressupostos Generals de la Generalitat, suport que els altres partits polítics presents a l'arc parlamentari han negat, obliga a tancaments de delegacions a l'exterior. Per tant, les accions protodiplomàtiques, les que transmeten un missatge separatista, que no poden ser negligides ni abandonades, hauran de ser fetes pels partits que es manifestin independentistes o que proclamin el dret a decidir i per persones o entitats independentistes, a les quals el govern de la Generalitat haurà de donar tot l'assessorament i assistència. Si no, arribat el moment ens mancarà el reconeixement que va fer possible la independència d'Eslovènia.
Comentaris
Dr. Oliveres, la darrera vegada que vaig dir aqui que no n'hi havia prou amb la voluntat de decidir quin ha de ser el nostre futur, sino que per a esdevenir Estat era imprescindible el reconeixement internacional, algu va dir-me que "usted representa una aberracion politica hecha persona", i al mes pur estil guardia civil va afegir, "respondame quien es usted y a que se dedica". I un altre -despres de titllar-me de botifler, es clar- va dir-me que era "realment repugnant (i fals) aixo que heu dit sobre que no n'hi ha prou amb la nostra voluntat per viure en llibertat... pero quina mena d'amargat sou?". Espero que voste tingui millor sort. Dit aixo, nomes en un punt estic en desacord amb voste: Em sembla que les "oportunitats" no es poden crear, sino que son imprevisibles. Com van ser-ho les que van propiciar la creacio dels nous estats europeus. Ho va dir el president Pujol a la mateixa conferencia: "La Unio Sovietica va esclatar i Espanya no. Aixo la gent no ho vol entendre".
Estic amb Toluges, a algú -sobretot- Alemànyia li interesaven aquests nous estats que per cert de fèia anys ja feien correr els deutsche marc com també la disgregació -i debilitació encara més- de la Unió Soviètica. En el nostre cas és al contrari, Europa hi ha posat molts diners a l'estat espanyoli una traca indepedentista podria convertir-la en una nova iugoslàvia -no parlo d'enfrontaments sinó de fragmentació- enviant a norris els somnis dels Tito espanyols que comencen des de l'antiguitat passant per Felip II d'Espanya i acabant per Franco i el seu producte estrella "l'homo franquistus" el qual està capacitat per tenir carnet del PSOE com del PP com de Ciudadanos i qualsevol cosa que surti amb capacitat de continuar mantenint als catalans sota la bota i s'els pugui continuar fagocitant. Europa -la Europa rica i civilitzada l'interesa més els nous països que no entretenir-se en un mediterrani esbojerrat i la Creu Roja ha d'alimentar mitja Àfrica.
El rebuig nordamericà i britànic és el que més em sorprén i més interesats com estan en fotre enlaire l'euro i que no faci ombra al US Dollar. Tenim vocació europea però si Europa ens gira la cara i ens deixa en mans dels etnicides amb tics de genocida potser hauriem d'abandonar l'euro.
És a dir, que el Quebec no va aconseguir la independència, no perquè va guanyar el NO al referèndum, si no perquè no tenia el suport d'algun país?
L'article esmenta un tema necessari, molt impotant i que en molts casos és imprescindible. Però no sempre, sr Toluges!!. Contra la voluntat independentista no s'ha trobat cap altre fre que les armes, i això que dic és una obvietat. És cert que els partits han de cercar la via més fàcil i ràpida (la diplomàtica), però reflexionem un moment sobre quina independència i quines relacions protodiplomàtiques serioses es poden establir en base a uns resultats electorals on qui guanya és un partit botifler i regionalista, i qui perd és justament l'independentis me.
Quan l'independentis me arribi democràticament al Poder, la independència no pot ser negada per ningú. Òbviament que els suports internacionals sempre són positius, no ho nega pas ningú, però la voluntat democràtica qui diu que ens la denega?
I Espanya no esclatarà mentre CIU permeti que ens segueixin espoliant. Som la crossa d'espanya.
CIU, i els partits independentiste s incapaços de bastir un front comú, estan sepultant Catalunya sota la llosa espanyola.
Oscar Crusats (Barcelona), a) Si el resultat del (segon) referendum del Quebec hagues sortit positiu nomes hauria indicat que la majoria de quebequesos volia la independencia, pero no hagues representat la secessio. Es un tramit intern, com tambe ho es una declaracio unilateral. Perque hi hagi independencia hi ha d'haver el reconeixement de la comunitat internacional, que es qui dona carta de naturalesa al nou Estat. Clar que el nou Estat tambe pot decidir ser independent malgrat l'oposicio internacional... i viure aillat. b) No es cert que "contra la voluntat independentista no s'ha trobat cap altre fre que les armes". Quan Macia va fer la proclama (1931) van venir de Madrid tres ministres. Marxa enrere. Ni un tret. Quan Kosovo va fer una declaracio unilateral (1990) cap pais ho va acceptar. Marxa enrere. Ni un tret.
c) La "voluntat democratica" ens la pot "denegar" la comunitat internacional. Una cosa son els interessos dels catalans i l'altre els de la comunitat internacional. Kosovo va esdevenir Estat (2008) perque els interessos havien canviat respecte 1990: Els estatunidencs hi havien construit la base militar de Camp Bondsteel. Pero tot aixo ja li he explicat cinquanta vegades.
Lamento el retard.
No em vull estendre en vista a la data de la meva resposta. Però si vostè mateix ja admet a l'apartat A que un Estat nou ho pot ser sense el reconeixement de la comunitat internacional i viure aïllat, no sé de què serveixen totes les excuses dels apartats b i c. És impensable que un futur Estat català no acabi sent reconegut per la comunitat internacional. A banda d'això, sembla vostè enderiat en no voler entendre que de la mateixa manera que el nou Estat ha de mirar per ser reconegut, a la comunitat internacional tampoc no li interessa tenir un Estat democràtic no reconegut sense motiu. El boicot provinent de l'estat espanyol pot afectar -temporalment- uns quants països, no el món sencer.
Identificar-me. Si ja esteu registrats, abans d'enviar un comentari us heu d'identificar.
Registrar-me. Per opinar sobre aquesta notícia cal estar registrat.
El Grup Hermes no es responsabilitza dels comentaris fets pels usuaris ni els comparteix perquè enten que són responsabilitat exclusivament seva. Per aquest motiu tots els comentaris es veuran signats amb el nom, els cognoms i la població de llurs autors.
El Grup Hermes es reserva el dret de no publicar els comentaris que no s'ajustin a aquestes normes.
Si té problemes per fer comentaris comprovi les solucions als problemes més habituals a l'apartat corresponent a l'ajuda.