És temps de mastegar pedres i de plorar per dintre. No per a tothom, però si per a la majoria. Amb caràcter d'urgència estem fent un màster de com fer el cor fort per afrontar les adversitats econòmiques que ens plouen al damunt. El problema és que durant molt de temps no ens hem adonat que els professors els tenim a casa. Estàvem massa atrafegats en el xuclador consumista per seguir els consells dels pares, dels avis. De gent que de tant mastegar pedres tenien una dentadura amb peces plenes de marques però endurides a més no poder. Gent que van reciclar les llàgrimes que van vessar internament, de manera resignada, en el líquid necessari per regar aquella terra que havien originat després de triturar els rocs amb els queixals. I d'aquest exercici en va sortir tot el que ens han llegat (que per poc que sigui, mai pot ser poca cosa si analitzem com ho van obtenir) esgarrapant un cèntim per aquí i per allà, estirant la setmanada que arribava a casa dins d'un sobre marró. Amb orgull, amb esforç, amb visió de futur, amb consciència de classe. No, no es tracta de fer un elogi nostàlgic d'un passat duríssim en tots els aspectes i que per fortuna ha quedat superat. És tracta de fer visible la miopia que ens ha impedit veure que ens convenia escoltar els avantpassats, empeltar-nos del seu esperit i tenir clares certes coses, com per exemple que de classes, encara que en èpoques de bonança hi hagi qui ens vulgui fer creure que no, sempre n'hi hauran i que convé estalviar els diners i després comprar i no comprar per després deure diners. No vam voler sacrificar-nos quan el vent bufava a favor, vam ser dèbils, càndids, obrint la veda als enllaminidors, i ara toca mastegar pedres i plorar per dins.