Ell ho va escriure: “la jueva Hollywood”. És una imatge que fa mal als ulls. Potser no és la més sagnant d'aquell infame article però em sembla, llegit avui, la més significativa. Va escriure “la jueva Hollywood” com si escopís: ecs, jueus! A la manera dels nazis. 

No és estrany. Eren els dies que la negror es congriava a Europa contra el poble d'Abraham i ell n'era fan. Fan de la negror. “La jueva Hollywood”, va deixar escrit en un paràgraf que diu que això que ell critica és com un “film de gàngsters”, com un film “còpia sinistra d'aquesta producció estàndard amb la qual la jueva Hollywood envaeix el món”. Alerta als significants: gàngsters, sinistres, jueus, invasors. Tota una abominable proclama. 

Insistisc que no és la imatge més brutal, però precisament per la marginalitat aparent que ocupa en el text és la imatge més transparent, la que denota millor el fons negre, negríssim, de l'autor. Que l'escriu com si volgués omplir espais en un text del 17 de febrer de 1939, exultant, victoriós, feliç. Possiblement vestit amb les botes de xarol militar i aquell uniforme amb el qual el retrataran dies després mentre viola amb el seu pas indigne la plaça de Catalunya. Acompanyat de les pistoles i els tancs que arribaven, ocupants, a fer patir els nostres majors.

I el gàngster? Qui és aquest gàngster a qui compara “la jueva Hollywood”? Pel periodista el gàngster és Lluís Companys. President. El mateix president que poc després caurà en mans dels amics de l'autor del text i morirà dignificat i dignificant per sempre més la presidència d'aquest país. 

Va fer alguna cosa, l'autor de Finis Cataloniae (que és aquest el text del qual parle), per a impedir-ne l'assassinat? No, perquè aquest home que parla de la jueva Hollywood i del gàngster Companys remata aquell seu text dient que sobre els cadàvers dels qui lluitaren per la llibertat i contra el feixisme a “la Cataluña real empieza a amanecer”.

I signa, cofoi, Carlos Sentís.

Just després de l'estrofa de l'infumable himne falangista.