“La crisi econòmica [a les comarques de Girona] ja s'ha acabat”, afirmava la setmana passada el catedràtic d'Economia Aplicada de la UAB, Josep Oliver, durant la presentació de l'informe Situació i perspectives de l'economia catalana de Catalunya Caixa, basant-se en l'increment de les exportacions i un turisme que marcarà xifres rècord en nombre de visitants, entre altres coses perquè l'augment del preu del petroli afavoreix el turisme de proximitat. Però sempre és bo buscar una segona opinió –i més si es tracta del servei d'estudis de Caixa Catalunya, que amb un llarg historial de fines anàlisis va ser incapaç de pronosticar que s'hauria de fusionar amb Caixa Tarragona i Caixa Manresa per eludir la fallida–, i em sembla més ajustada a la realitat la d'una neboda de cinc anys que, parodiant George Dann, es passa el dia cantant: “El veranito, el veranito, cómo me gusta... para mear!”. I és que ella no mira gràfics sobre el PIB i la comptabilitat estatal, però para l'orella i només sent gent de l'hostaleria que diu que amb tant núvol aquest juliol ha estat per pixar-s'hi. A més, hi ha molts estiuejants de proximitat, sí, però pelats com rates. Com aquell que diumenge, en un bar de la Costa Brava, va exclamar: “Un euro amb quaranta per un tallat! Ni que fos el passeig de Gràcia! No tornaré!”. Suposo que, si troba cars aquests preus, aquest turista tampoc deu fer el tallat a l'avinguda fashion de Barcelona; el contrari voldria dir que és tan miserable que pensa que els de poble no s'han de guanyar la vida com els de ciutat perquè així aquests puguin continuar fent el merda encara que vagin escanyats.