Sortir d'un error

La Comunitat Valenciana és un lloc de tanta creativitat com individualisme. Els qui hi vam nàixer gaudim de la primera i patim el segon. Fora d'aqueix marc geogràfic cultural, acceptem la nostra condició solidària de participació comunitària fins a assumir sense condicions el nou àmbit social, àdhuc amb les seves peculiaritats identitàries i les seves reivindicacions. Pels voltants de 1990, Jordi Pujol em confessava la seva admiració i la seua respectuosa por “de l'enorme creixement econòmic del País Valencià”. Raimon, Joan Fuster, Sanchis Guarner, F. Mateu i Llopis, el cardenal Carles, Ovidi Montllor, han corroborat en llurs vides i obres aquesta magnífica adaptabilitat al mode de ser, de pensar i de crear en els àmbits de la catalanitat; és a dir, extra àrea. Per què aquest fenomen, no sempre entès a les terres valencianes, i tan rendible per a la comunitat d'acollida?

Naixcut al bell mig del muntanyam del nord valencià, lloc de cultura i de sensibilitat tortosines, on es parla lleidatà, més que no pas el català de fonètica valenciana, a causa dels nostres repobladors del XIII, m'esglaia aqueixa anòmala dicotomia del valencià vers allò català i la seva reacció davant els punts de vista del nord. A Nosaltres els valencians, Fuster apuntava aqueixa realitat que, en determinats àmbits intel·lectuals i universitaris, es retorça fins a límits quasi traumàtics, inextricables. Així, Vicent Sanchis, Vicent Partal o Isabel-Clara Simó, poso per cas, són periodistes o escriptors dépaysés, en certa manera obligats a realitzar-se o triomfar en altres latituds. Una mena d'amor amarg, no correspost per la terra i el bressol. Al fons de la qüestió rau una sensació d'exili de l'àmbit cultural propi, un frustrant complex d'incomprensió gens infreqüent en la història del poble valencià.

Azorín ja es referia a aqueixa singularitat individualista, que sol correspondre's a la dicotomia de la cultura local en valencià o en castellà; aquest últim, emprat de preferència pels alacantins, com ara Azorín, Miró, M. Hernández. La singularitat de les tres províncies portà Teodor Llorente a fundar el diari valencià de referència durant dècades, Las Provincias; manifestació palesa de la dificultat integradora de les tres sensibilitats de l'ara denominada Comunitat Valenciana, en el manteniment dels símbols de la qual, a l'Estatut, l'esquerra valenciana va claudicar de manera absoluta: Comunitat Valenciana en lloc de País Valencià; quadribarrada amb franja blava en substitució de la quadribarrada amb l'escut del Consell; llengua valenciana enfront llengua catalana i l'Himne de l'Exposició en lloc de la Muixeranga.

La meva reflexió ve a tomb de les polítiques culturals que durant molt de temps sadollaren de polèmica els intel·lectuals valencians. Si, d'una manera ben paradoxal, el cartagener Zaplana va aplicar una sensibilitat més pragmàtica, amb aproximacions a Pujol i a Catalunya, cal constatar que Camps es distancià d'aquesta tendència constructivista fins que la marginació des de Madrid dels interessos mediterranis en infraestructures ha conduït a una nova entesa de catalans i valencians en la reivindicació del corredor mediterrani. Ara, amb el castellonenc Albert Fabra, cal rectificar aqueixa deriva dels governs anteriors. Fabra ha mostrat el seu interès personal per evitar la clausura de les emissions de TV3 a València, ruptura incompresa i inacceptada a les comarques castellonenques. És l'hora d'obrir una reflexió que integre el plànol cultural amb els interessos econòmics i de futur. Si no es fa, es consumarà la pertinàcia en els errors del passat i en la divisió dels valencians, cosa que posaria greus inconvenients al progrés de la comunitat i l'harmonització identitària dels valencians.