Escurçons enfilats
Algun entès ha dit –i si no, ho haguera hagut de dir– que les notícies que produeix un país serveixen de radiografia de les seves palpitacions com a societat, com a tribu. Potser no en són exactament un reflex, sinó més aviat un escànner dels fils més invisibles que en trenen el teixit i el perfil.
Si miren les notícies d'estiu supurades per aquest estiu trontollaire, la teoria s'estarrufa fins a l'infinit. Un alcalde lituà aixafa amb el seu tanc un cotxe mal aparcat. Indonesis que s'estiren a les vies del tren per guanyar salut. Una noia xilena curada del mal que la feia esternudar 12.000 cops al dia. Escletxes estranyes dins d'un marc seriosament complex. Totes tenen un aire singular, curiós, freak, d'anècdota fútil, que fa somriure, que genera tweets i retweets d'entreteniment. Totes tenen, també, un tuf llegendari, que depassa el concepte clàssic de serp d'estiu: més aviat semblen petits escurçons amb la funció d'esgarriar el galliner, la llunyania o exotisme dels quals els revesteix d'un hàlit inversemblant, no se sap si, fins i tot, de mitja veritat o de mitja mentida. És clar que tampoc sabem si els mitjans indonesis, lituans o xilens recullen el que poden ser, al seu parer, particularitats, com, què sé jo, les multes a qui circula sense samarreta en una gran ciutat.
Sigui com sigui, tot plegat ha servit munició per a les converses d'ascensor o els tweets més desvagats, que serien el mateix. I tot plegat, alhora, no deixa de ser veritablement paradoxal –i significatiu?– en un moment en què els xàfecs són alguna cosa més que contingències meteorològiques. En un moment en què ens sobrevolen uns núvols econòmics d'unes conseqüències impensades, desconegudes, incertes, es fan més necessaris que mai entreteniments d'aquesta mena? És l'impuls d'amagar el cap sota l'ala? És la inèrcia de la laxitud de l'estiu? O potser, senzillament, és que no tenim ni idea del que pot significar un rescat econòmic? Ni tampoc del que portaran les grans caigudes de la borsa i els mercats, ni de com acabarà aquesta gran crisi, i per si de cas, decidim xiular a una altra banda? Diuen del futbol, però el pa i circ és més antic que els fitxatges d'estiu, que els 12.000 esternuts diaris o, fins i tot, que l'opi del poble.
