Tenir algú a la família que s'està traient el carnet de conduir aboca a un procés de revisió crítica dels hàbits propis al volant. “Has passat el semàfor en groc”, o bé, “no has posat l'intermitent en canviar de carril”. El futur conductor, que ha revisat els més de tres-cents articles del codi de circulació, es converteix així en sever examinador del conductor experimentat que no se'n sap ni un. Aquesta situació serveix també per adonar-se de detalls que en la nostra conducció rutinària passem per alt. Per exemple, t'adones de l'enorme quantitat de senyals de trànsit que ens informen del que podem fer al volant del vehicle. En el trajecte d'entre 40 i 50 quilòmetres entre Sant Antoni i Girona, posem per cas, en compto prop de 500. Hi ha glaç –ara?–, hi ha esllavissades, no facis un gir, direcció única, cedeix el pas, fes un estop. Molts dels senyals són reiteratius, especialment en cas de prohibició d'avançament, indicada amb ratlles pintades a l'asfalt i senyals metàl·lics a banda i banda de la carretera. Quan entro al carril de sortida no em diuen que redueixi la velocitat, sinó que redueixi a 70, després a 50 i finalment a 30. Es tracta d'una infinita, i costosa, col·lecció de senyals que fan evident la nostra estranya i malaltissa obsessió per les normes. Els ciutadans els exigim, per circular per la carretera i per la vida. Després ens costarà complir-les, o ens resistirem a fer-ho, o les qüestionarem, però igualment exigim les normes. “On ho diu, que això no ho puc fer?”, responem a qualsevol que ens crida l'atenció, si no ho llegim en un rètol, ban, decret, reglament... que prohibeixi la nostra conducta per més incívica o desconsiderada amb els altres que sigui. Hem dimitit d'autoresponsabilitzar-nos i ho sotmetem tot al que ens diuen que es pot fer. Per això produïm normes de rang diferent, que cada cop més regulen les nostres conductes fins al mínim detall.
Per això també sembrem els vorals de les carreteres de senyals metàl·lics, necessàriament grans, fins a un grau i densitat que al final els fa ineficaços, invisibles. Limitem la velocitat, però sense radars i ressalts tot seria debades, perquè exigim normes però tampoc no les volem complir. Convindria oblidar aquesta malaltissa paranoia normativa i no abdicar més de la nostra capacitat de valorar i decidir el que s'ha de fer. Si traiem senyals, serà senyal que anem bé.