la columna
Broques de l'onze
Sempre he pensat que les ferreteries són les merceries dels homes
El dietari que publica setmanalment a Vilafranca Jordi Llavina inclou aquesta setmana una conversa amb l'escriptor Joan Rendé. Diu Llavina que Rendé va trobar a Reus una broca de l'onze i que això certifica la categoria d'una gran ciutat. Jo comparteixo aquesta reflexió que “ets en una ciutat de debò, en una ciutat ben proveïda, quan trobes una senyora ferreteria”. Com a bon amfitrió, Llavina convida Rendé a visitar ca l'Ustrell, a Vilafranca. Naturalment, hi tenen broques de l'onze. Jo m'identifico amb Llavina i Rendé, perquè, de la mateixa manera que el visitant d'un poble o una ciutat, indefectiblement, sense adonar-se'n, va a parar a l'església, jo acabo sempre en una ferreteria. Hi entro amb devoció, perquè les ferreteries, atapeïdes d'eines sofisticades, cargols i volanderes, són temples de l'enginy humà.
Sempre he pensat que les ferreteries són les merceries dels homes. S'assemblen en la multiplicitat de capsetes que contenen milers d'objectes menuts per a usos extraordinàriament específics. I tenen en comú també que els clients entesos i els dependents s'entenen en un llenguatge precís d'alta tecnologia.
Can Pagès, al carrer Gran de Gràcia, era –encara ho és– la glòria de la ferramenta. Tot es guardava en milers de calaixets i era admirable com els dependents s'enfilaven per una alta escala corredissa i encertaven a la primera allò que buscaven. Més avall, a la travessera de Gràcia, la ferreteria Cornet era també un rusc de calaixets, però els millors tresors dormien plàcidament a la rebotiga, història viva de la vida quotidiana. Un apunt final. A Barcelona, a la cantonada Mallorca-Bruch, hi va haver fins fa ben poc una firma que només tenia broques a l'aparador. S'hi exposava sempre un joc de broques afilerades de deu en deu i que augmentaven de mida, de dècima en dècima de mil·límetre. Allò sí que donava categoria a Barcelona!
