Molt més que un president
Josep Suñol es mereix que, ni que sigui per una vegada, als catalans no ens perdi l'estètica i, encara menys, l'estupidesa
Quan l'escriptor i filòsof Miguel de Unamuno va deixar anar aquella frase tan citada de “Catalans, us perd l'estètica!”, trobo que encara va fer curt perquè el que de veritat ens perd més d'una vegada és, simplement, l'estupidesa. Tot just fa una setmana es va complir el 75è aniversari de l'assassinat de Josep Suñol i Garriga, que en aquell fatídic 6 d'agost de 1936 era diputat d'ERC a les Corts espanyoles i president del FC Barcelona. La commemoració ha passat com gairebé sempre, amb el punt d'arrodoniment que hi afegia el guarisme. La data no és avinent i no cal capficar-s'hi. N'ha parlat la premsa i el FC Barcelona va fer una declaració institucional i va anunciar que li farà un homenatge tal com la seva figura es mereix.
Josep Suñol i Garriga és un personatge que no ha estat valorat en la seva justa mesura. Va ser un burgès d'esquerres que en la dictadura primoriverista i en la República va treballar de valent, de paraula i obra, per una Catalunya nacionalment lliure i socialment justa. En totes les campanyes que va endegar, que van ser una darrera l'altra, ell va ser el primer a donar exemple aportant-t'hi esforç, imaginació i diners. Va actuar des de tots els fronts: en l'ideològic, a través dels periòdics en què va col·laborar, finançar i fundar; en l'esportiu, com a directiu i president de la Federació Catalana de Futbol, l'Automòbil Club de Catalunya i el FC Barcelona, perquè adduïa que no se'n trauria res d'anar a predicar a les biblioteques si el jovent s'entestava a anar al futbol; i en el polític, advocant per Francesc Macià i com a diputat d'ERC a les Corts espanyoles dels anys 1931, 1933 i 1936.
Va ser un personatge molt popular, que a les eleccions del 31 va obtenir més vots que Macià i Companys. I, no obstant això, després de la seva mort van venir 60 anys de silenci gairebé absolut. Aquest oblit s'explica perquè va ser una personalitat incòmoda per a la dreta, que el tenia per un comunista, i per a l'esquerra, que, amb prou màrtirs a les seves files, en el fons no va deixar de considerar Suñol un burgès. També per a un Barça que l'ignorava i una família per a qui, com tantes altres, el seu record era dolorós de remoure.
Se'l va recuperar a mitjan anys noranta però de manera incompleta. Primer, perquè se'l va enfocar des de la seva vessant de president del Barça. El club blaugrana té tanta força que, si bé ha servit per revifar-ne la figura, també ha ombrejat la resta de la seva obra, que és molt més extensa: Josep Suñol és molt més que un president del FC Barcelona.
I el segon factor és la qüestió de la grafia del cognom. Bona part de culpa la té el mateix Suñol, perquè en els seus articles a la premsa i a les llistes electorals apareixia com a Sunyol, malgrat que oficialment sempre va ser Suñol i que en la seva firma manuscrita s'hi veu una “ñ” ben clara, encara que el destinatari de la carta sigui el president Macià. És clar que en aquella època la qüestió dels noms i els cognoms no tenia la càrrega simbòlica que té avui. És una discussió absurda i estèril, però hi desprenem molta energia. Hi ha contradiccions tan fascinants com que a l'Enciclopèdia Catalana Josep Ildefons Suñol Soler apareix com a “col·leccionista d'art, fill de Josep Suñol i Garriga”, tot i que aquest, en la seva entrada pròpia, es converteix en Sunyol.
Hauríem d'entendre que el que és important és el gruix de la seva obra, d'una modernitat que sorprèn quan se'l llegeix amb atenció, i que Josep Suñol no és menys catalanista que Josep Sunyol. Hauríem de fer que la seva figura fos recuperada des de tota la seva complexitat, des de la política, l'esport i el periodisme. Josep Suñol es mereix que, ni que sigui per una vegada, als catalans no ens perdi l'estètica i, encara menys, l'estupidesa.
