Abans d'escoltar-la per primer cop, de Sílvia Pérez Cruz només en sabia dues coses: que l'estiu passat no hi havia ni un festival gironí que no la incorporés a la programació com una mena de sibil·la, i que en realitat no tenia cap repertori propi, cap treball d'ella sola que justifiqués aquella omnipresència d'estrella emergent. Havia gravat, és veritat, unes quantes cançons de ritmes flamencs amb Las Migas, un experiment prometedor però tan fugaç que ja és en vies de desaparèixer, abans que l'hagi pogut conèixer. Per les fotografies que arribaven de la seva gira estiuenca, vaig veure que a l'escenari Sílvia Pérez Cruz tenia una aparença menuda, fràgil, adolorida, diria que solitària, o més ben dit, com d'algú que s'embolcalla amb la seva solitud, que la defensa i s'hi afirma. És un mimetisme de crisàlide que comparteixen algunes grans cantants, replegades en si mateixes per l'esforç d'arrencar-se de dins una melodia que sembla compondre's a mesura que la canten, com si improvisessin en viu, esgarrapant-se els genolls, tibant els tendons, una música de la respiració. El juliol passat, durant la retransmissió de les havaneres de Calella, l'últim lloc on hauria esperat descobrir-la tot i que potser el més lògic, sent com és filla de Càstor Pérez, vaig escoltar un fragment de la seva interpretació, breu i emocionada perquè el rom i el mar li recordaven el viatge a Cuba amb el pare, i vaig quedar impressionada. Tenia una veu d'aquelles que s'enfilen, que emergeixen d'un no-res murmurat i acaben envolant-se en un vaivé d'esgarrifances. És una veu que et posseeix, que t'arrossega i alleugereix, una veu que et parla, que és el més noble que pot aspirar a fer algú que canta. Ara, En la imaginación, el disc de boleros antillans que ha gravat amb el Javier Colina Trio, permet arraulir-se, corprès, al costat d'aquesta cantant insòlita que busca la veu pròpia entre el jazz, el flamenc, el tango, el fado i l'havanera, i que de fonts així d'antigues sap treure una aigua tan pura i tan clara.