La imatge del milió de pelegrins congregats a Madrid per a la visita papal hauria pogut ser emocionant i tot, una demostració de la prèdica que el cristianisme té encara entre una joventut vinguda de tots els racons de món i capaç de suportar un temps inclement, de calda nuclear, per escoltar el seu líder espiritual. La impressió que feia, en canvi, aquella multitud enfervorida encerclant les autoritats de la seva Església mentre els inculcaven missatges tètrics i desoladors era més aviat desesperançadora. La joventut del Papa és un ramat obedient i submís que no percep la més petita contradicció entre una religió que hauria d'exaltar la vida i un llenguatge que l'expressa només en la seva forma més sinistra, amb crides repetides al penediment, el sacrifici, la contrició, la renúncia, la fustigació incessant per la sibil·lina temptació d'uns pecats tan innombrables i tortuosos que més d'un no devia saber ni tan sols que es poguessin cometre. Que les homilies fossin llegides des d'un altar presidit per una ampolleta que contenia sang, sang autèntica, del beat Joan Pau II, instaurador d'aquestes jornades mundials de devoció juvenil, no fa sinó intensificar la sensació de truculència i acostar la cerimònia religiosa a un ritual pròxim al vodú i a la superstició pura. Més encara: quan l'últim dia el Papa en persona va proclamar que no hi ha Déu fora de l'Església, que qualsevol manifestació de fe no tutelada és una aberració, posava en dubte no només la teoria immemorial de la ubiqüitat divina, sinó l'existència mateixa d'aquell Crist per boca del qual diu que parla. La Jornada Mundial de la Joventut potser haurà servit, com volia el tenebrós Rouco Varela, per fer néixer en el cor d'uns quants milers de pelegrins la urgència de la vocació o, en el seu defecte, del matrimoni, però haurà apagat tota l'alegria del món presentant una religió mortificant que exigeix una servitud prostrada, sempre de genollons, afligida i turmentada, una religió que denigra absolutament la vida.