Un dels fenòmens més colpidors de la història recent fou el del naufragi del comunisme. La facilitat amb què es va dissoldre la Unió Soviètica va deixar sorprès tothom. Tampoc semblava fàcil imaginar la fallida ideològica d'un marxisme pel qual milions de persones havien lliurat les seves vides confiades en un món millor sorgit d'una revolució social. Dues dècades després, aquella poderosa organització internacional amb partits, sindicats, intel·lectuals i un discurs teòric detalladament elaborat sembla el somni d'una nit d'estiu. Fora d'uns quants irreductibles, la majoria van abandonar les seves creences, van provar, sense èxit, una reconversió ideològica o, simplement, van acabar reclosos en la pròpia privacitat.

El discurs marxista es basava en un discurs prou simple. El capitalisme, sistema d'organització econòmica fonamentat en l'explotació dels recursos naturals i les persones, acumulava plusvàlues a partir del control dels mitjans de producció. El resultat, la privatització en poques mans dels fruits del creixement econòmic, generava desigualtats intolerables. La reversió del procés només era possible si la classe industrial explotada acabava controlant aquests mitjans. Posteriorment Lenin va traduir la teoria en la praxi de la presa de poder a partir d'un partit únic que no només controlava els mitjans sinó la totalitat de la vida pública i privada dels ciutadans d'un estat.

La gran paradoxa és que els estats comunistes van continuar aplicant estructures econòmiques, tècniques d'organització i mentalitats purament capitalistes. Els mateixos plans quinquennals perseguien idèntics objectius que les economies de lliure mercat; el creixement i l'expansió il·limitada i la concentració de la plusvàlua, també en les poques mans dels dirigents del partit únic. Tot té una lògica. Marx, com ell mateix reconeixia, era un deixeble de Hegel. I el filòsof alemany podria ser considerat com el pare del concepte de progrés. Aquesta idea només podia sorgir en el segle XIX, quan la revolució industrial havia suposat un creixement material inèdit en la història. De fet, aquesta idea de progrés il·limitat és una anomalia en la història universal, on l'estancament i l'estructura cíclica d'expansió-contracció ha estat el més habitual.

Històricament semblem arribats a un punt en què la inèrcia de l'expansió industrial sembla donar símptomes d'exhauriment, si més no a Occident. Passades l'era del vapor, de l'electricitat o la revolució informàtica i tecnològica capaç de multiplicar els béns i els serveis, els esdeveniments recents, l'hegemonia d'un capitalisme financer i especulatiu deixa en evidència un canvi de paradigma. En la nostra generació hem passat del fum de les fàbriques a fabricar fum. El creixement econòmic que assenyalen els estadístics sovint no reflecteix altra cosa que l'alteració del preu de les coses o la colonització, per part del capital privat, d'espais reservats a la comunitat.

A Occident (a la Xina estan fent la seva pròpia revolució industrial), s'instal·la el pensament col·lectiu que les crisis, anteriorment considerades com a accidents en una dinàmica d'expansió, comencen a cronificar-se. De fet, per a les classes mitjanes i baixes, l'estancament i erosió de poder adquisitiu i drets socials representa el més habitual des dels setanta ençà. I totes les estadístiques on el PIB nacional apareix en positiu amaguen el fet que, en realitat, tot creixement no es fa sobre la base de millores tècniques, sinó d'apropiació dels minvants recursos de la majoria. Un exemple, la bombolla immobiliària, on molts s'enriquiren a partir de la violació del dret constitucional a l'habitatge digne. Malgrat això, l'ortodòxia econòmica assenyala que només el creixement econòmic pot permetre sortir d'una crisi que no és accidental, sinó sistèmica. I els ideòlegs actuals del capitalisme, després de perseverar en el fracàs, s'assemblen més a bruixots que a científics. I les seves teories no esdevenen altres coses que creences irracionals i supersticions.

En aquestes circumstàncies, es podria inferir que la fallida comunista anticipà el declivi, si més no teòric, del capitalisme ortodox. Ambdues idees es fonamentaven en un mateix principi hegelià, la idea de progrés, avui del tot desacreditada. Per tant, calen nous paradigmes per evitar la catàstrofe. I en una època en què el principal dany col·lateral del capitalisme és la creixent desocupació i exclusió social, potser ens convenen més solucions aritmètiques que ideològiques. És a dir, repartir, en comptes d'esperar un creixement que no tornarà en un futur sense progressos materials apreciables. Potser és per això que l'anarquisme sembla haver sobreviscut al comunisme. El contemporani de Marx, Kropotkin, ho va deixar clar a la seva Conquesta del pa. Disposem, malgrat tot, d'un ampli nombre de recursos. I tothom en pot gaudir sempre que es reparteixin equitativament. I en un moment com aquest, val més repartir el treball i els seus fruits d'una manera organitzada abans que esperar que els exclosos de Tottenham reclamin violentament el seu tros de pastís.