Considero que els lectors d'El Punt Avui ja estan prou assabentats de l'assumpte de la interlocutòria sobre la llengua vehicular a les escoles de Catalunya. M'estalvio, doncs, el preludi. Anem a pams: què és exactament el que hi ha sobre la taula, què estem debatent, què ens hi juguem en tot això? Es tracta d'un problema purament lingüístic, d'una impugnació a la noció de normalització? És això? Aquesta fóra la lectura immediata i superficial. Òbviament, la qüestió de la llengua és fonamental; però, en aquest cas, el debat de fons –el debat profund que pocs gosen encetar– no té res a veure amb el català, amb el castellà o amb el xinès mandarí. On afecta de ple la cèlebre interlocutòria és en una determinada aspiració de país no dividit en dues meitats. Per tant, no estem parlant precisament d'un tema més o menys tècnic relacionat amb l'aplicació d'una normativa. No ens referim a qüestions jurídiques, sinó estrictament polítiques. El gran parany, doncs, consisteix a pensar que tot plegat és un assumpte relacionat amb fredes interlocutòries, recursos asèptics i contenciosos rutinaris. Tot el contrari: aquí hi ha només brega política. El conflicte ha estat polític en el seu origen, en el seu desenvolupament i també en la situació en què es troba en l'actualitat. Convé, doncs, no empassar-se certs esquers. O això es resol en el si de l'esfera política, no de la judicial, o no es resoldrà mai.

Fa cosa de 35 anys, en aquest país es va començar a debatre –val a dir que amb una enorme i potser desmesurada prudència– quin havia de ser el paper de la llengua en la millora de la convivència i el reforçament de la cohesió social. Convé tenir-ho molt present, això: quan es discutia sobre si calia o no fer línies d'ensenyament en català separades de les de castellà, o estructures mixtes, o qualsevol altra fórmula, no s'estaven discutint qüestions abstractament lingüístiques, sinó temes irreductiblement polítics. Al País Basc es va fer d'una manera ben diferent, perquè la realitat sociolingüística no té res a veure amb la catalana. Aquí no hi ha fórmules màgiques universals, i el que passa al Quebec no és aplicable a Flandes, ni a l'inrevés.

També convé recordar el context, no fos cas que ara ens passem de llestos o de valents: s'acabava de sortir d'una dictadura militar que va morir matant, i fins i tot s'estava covant lentament un cop d'estat. Dic això perquè és tan injust sacralitzar la Transició com pensar-se que totes les generacions –tret, és clar, de la nostra– estan equivocades, són covardes, etc. El debat va anar com va anar, i probablement va quedar afectat per algunes errades perceptives importants. En tot cas, va assolir un consens insòlitament majoritari, que era tot just el que convenia en un escenari explosiu com aquell. El procés va tenir un reflex palpable tant en el text estatutari com en el constitucional. Una postil·la molt breu i depriment: ara, després de tres dècades, això fóra impossible.

Els acords tàcits –però, d'alguna manera, també sòlids– als quals es va arribar a final de la dècada del 1970 es referien, per bé i per mal, a la línia de flotació nacional de Catalunya. Això és el que els feia perillosament ambivalents. D'una banda, eren una garantia efectiva contra la involució, si més no en aquell context tan especial (negar això, com fan alguns, és una frivolitat); de l'altra, però, es basaven únicament en un precari i no gaire convençut joc de lleialtats que en qualsevol moment es podia escapçar. Això no va trigar gaire a passar: primer amb la Loapa, després amb Aznar, etc. El joc queda ferit de mort al final del procés estatutari, durant la primera legislatura del tripartit, i perd definitivament i irreversiblement el seu sentit aquest estiu del 2011, amb el pacte constitucional PSOE-PP i la publicació de la interlocutòria esmentada al començament d'aquest article. D'alguna manera, la història s'acaba aquí, però evidentment no es resol en aquest punt (que jo sàpiga, la situació politicoadministrativa de Catalunya és la mateixa ara que fa uns mesos, o uns anys).

D'aquest final –que, convé reiterar-ho, no n'ha sortit de moment cap cosa nova– en som conscients aquí, però també a Espanya. És per això que el PSOE i el PP mouen fitxa, i ho fan de manera sorprenent. La llengua és la peça clau. És el signe d'identitat més evident de Catalunya. Afeblir la llengua –això Franco ho sabia bé– és desmanegar el país, desfibrar-lo. Si el català s'expulsa lentament de les aules o de l'administració, passaran dues coses. La primera: la llengua esdevindrà un simple element folklòric, com tard o d'hora ha succeït a tot arreu on s'ha produït aquesta situació. La segona: es crearan dues comunitats diferents, que amb tota probabilitat conviuran amicalment. Però seran dues, no una. Per tant, el canvi no serà només lingüístic, sinó social.

El PSOE i el PP han mogut fitxa, però sospito que els ha sorprès la velocitat i la fermesa de la resposta a Catalunya, tant en l'àmbit institucional com des de la societat civil. Si d'alguna cosa ha servit aquest frec ha estat per recalcular les forces de cadascú. El principal i indiscutible actiu d'Espanya en aquesta confrontació és que constitueix un estat de la Unió Europea. El de Catalunya sembla més modest i eteri, però no és gens menyspreable: una voluntat de ser a la qual ja no fan cap por les conseqüències immediates de la secessió. Quan plou massa fort, com ara, els paraigües protectors no serveixen de res. Ja no ve d'un pam, doncs. Ni de mitja dotzena.