Catalunya, capital Brussel·les

A mitjan anys vuitanta, des de Catalunya s'observava l'entrada d'Espanya a la Comunitat Europea amb la convicció que aquell procés duria el país a la independència. Bé, de fet no es parlava d'independència perquè aquesta era una paraula que feia por al nacionalisme i es buscaven d'altres termes com ara “sobirania” o “autogovern”, però en el fons venia a ser el mateix. L'argument fort defensava que les institucions supranacionals anirien buidant de competències els estats i que d'aquell trànsit en sortirien reforçades les regions amb sentit i sentiment nacionals. Vint-i-cinc anys més tard, és clar que el procés no ha acabat de sortir tan rodó com s'anunciava, però Déu n'hi do, de la laminació de les competències estatals, vull dir. En aquest lapse, els estats han perdut competències nacionalment tan cares com ara el control de les fronteres interiors i la moneda, i els exèrcits també han quedat escapçats. Ara: el que és més dubtós és que en aquests vint-i-cinc anys Catalunya hagi actuat amb prou habilitat per anar-se desfent del jou espanyol. Més aviat fa la sensació que s'ha desaprofitat una ocasió que semblava immillorable, per raons pròpies i alienes, que de tot hi ha hagut, i perquè s'ha perdut el temps en tàctiques que ara s'han demostrat poc eficients, com ara la del peix al cove i el federalisme. Per dir-ho en termes de les ciències polítiques, mentre que Espanya ha perdut poder dur, Catalunya no ha usat el seu poder tou, que és la capacitat d'aconseguir el que es pretén no per una força que no es té sinó a través de recursos més sibil·lins.

El procés de desmantellament dels estats, o millor, de muntatge de la UE no s'ha acabat. Els pares fundadors van deixar dit que Europa es faria a còpia de petits passos que anirien creant solidaritats de fet entre els estats membres. Tanmateix, si ens hi fixem bé, Europa s'ha construït a gambades. Vull dir que ha estat en els moments de crisis greus quan s'han fet els passos més decisius i decidits. Tampoc ens ha d'estranyar; la UE va néixer l'endemà de la II Guerra Mundial. El darrer exemple del que vull dir és l'euro. No se'ns hauria d'escapar que es va implantar després de la crisi del sistema monetari europeu de mitjan noranta. Les paritats fixes que s'havien aprovat van ser un terreny abonat perquè els especuladors anessin jugant ara amb una moneda, adés amb l'altra, fent anar de corcoll els bancs centrals que estaven obligats a comprar o vendre les seves monedes per mantenir les paritats. No hi va haver cap més remei que crear una moneda única per no quedar tots arruïnats. Ara està passant una cosa semblant amb els deutes públics, sense que això vulgui dir que no hi ha raons objectives per explicar el sotrac en què som ficats. Per això em penso que la solució que s'acabarà imposant serà més Europa; en aquest cas, una Europa fiscalment i socialment més integrada i única.

Els estats van cedint competències a les institucions europees, però sense perdre poder; del dur, s'entén. El mànec de la paella encara el tenen ben aferrat. Ara: el que s'ha de comprendre és que aquest és un procés irreversible. La solució a la crisi econòmica i de l'euro actuals no és prescindir de l'euro i desmuntar la UE. Ben al contrari, és aprofundir-hi. I això és el que passarà, amb més celeritat o amb menys, amb més reticències o amb menys. Ho hem de saber i ho hem de comprendre. La sobirania en el segle XXI es definirà en qüestions de poder semidur, o semitou, que són els instruments que sempre acompanyen el poder dur, com ara la llengua i la capacitat fiscal i d'ordenació electoral i del territori i disseny d'infraestructures. Per tant, no deuen ser pas casuals els darrers conflictes sorgits entre Catalunya i Espanya. Com aquell qui diu, tot està per fer, però perquè sigui possible, la capital ha de ser Brussel·les i no pas Madrid. És a dir, que si fos el cas, Catalunya arrabassaria la independència a Madrid, però seria Brussel·les (i Washington) qui la hi concedís.