Diu Mariano Rajoy, parlant de la immersió lingüística o, millor dit, contra la immersió lingüística, que s'ha de fer normal a l'escola el que és normal al carrer. Volent dir que si al carrer es parla en català i en castellà –als carrers de Catalunya, ben entès, no als de Salamanca ni Estocolm–, també hi ha d'haver les dues línies lingüístiques d'ensenyament a l'escola. Ara es parla molt de línies. Sobretot de línies vermelles que no s'han de travessar. El que passa és que tothom traspassa totes les línies vermelles a cada hora sense que passi res del que han advertit i amenaçat que passaria.

En Rajoy, doncs, també parla de línies: si al carrer n'hi ha dues de lingüístiques, n'hi ha d'haver dues a l'escola, amb l'argument d'elevar el carrer a l'escola. Molt bé. Només que les escoles es van inventar precisament per no reproduir el que passa al carrer o allò que hi passaria si les escoles no s'haguessin inventat. Com que la gent al carrer no llegeix ni hi llegiria de forma espontània, a l'escola es fa llegir. Com que al carrer no s'hi aprèn història ni matemàtiques, l'escola reacciona en conseqüència i s'hi fan lletres i números. Com que al carrer hi ha qui tira papers a terra i guixa les portes i les parets, a l'escola es fa urbanitat. Com que al carrer no s'hi pot jugar a pilota perquè prendríem mal, a les escoles es juga a pilota al pati. Com que al carrer es parla en català i castellà d'una manera que fa pena, a l'escola s'ensenya català i castellà. I com que el català fa patir perquè si segueix al carrer en condicions d'inferioritat desapareixerà abans de gaire, com deia mossèn Cinto, l'escola fa possible que se salvi i es pugui seguir parlant al carrer i on sigui aquest patrimoni nostre, que és més patrimoni de la humanitat entera que la Sagrada Família, l'Escorial o el Machu Picchu. I quan diem humanitat incloem en el concepte en Rajoy, la Camacho, el seu fill Manuel, en Rivera i, com l'anomena en Toni Civit, en Caja o faixa, que és aquell senyor de la barba.

Rajoy vol fer normal a l'escola el que és normal al carrer quan la intenció, aquí, a la Xina i allà on sigui que hi hagi plans educatius, es tracta del contrari: fer normal al carrer el que és normal a l'escola.