Les dues agendes
Ni la salvatge crisi econòmica ha fet callar la profunda discrepància entre les agendes relatives al futur de la nació catalana
Una bona part de la premsa de Madrid mostra una predilecció informativa persistent pels afers de Catalunya. És bo o dolent? La celebració de la Diada, per exemple, meresqué articles editorials a El Mundo titulats així: “Primero consignas, luego quema de banderas” o “Las instituciones catalanas, contra los jueces”. Per la seva part, l'Abc parlava de “La deriva de CiU” i La Gaceta de “Victimismo nacionalista”. L'endemà, dia d'inici de curs i de manifestacions a favor de la immersió, El Mundo no dubtava a titular la seva crònica amb un insultant “Orwel vuelve a Cataluña” i amb un editorial en el mateix sentit (“Un eslógan orwelliano que falsea la realidad”), tot mofant-se de pancartes vistes en algunes escoles que deien: “Per un país de tots, l'escola en català”. I així cada dia.
La Diada reivindicativa d'enguany i el model d'immersió lingüística a Catalunya han estat darrerament els grans temes de l'agenda dels mitjans espanyols i catalans. L'experiència com a lectors, teleespectadors o radiooients ens diu que temes entorn a l'anomenat (abans?) “problema catalán” es van succeint amb regularitat i amb virulència creixent.
Els experts distingeixen tres tipus principals d'agendes dels grans temes d'interès polític: la mediàtica, la pública i la institucional o pròpiament política. La interrelació entre unes i altres és íntima precisament per obra dels grans mitjans d'informació. Entre la primera i la segona, un dels fundadors d'aquesta línia d'estudis, Maxwell E. McCombs, sosté que hi ha una relació “directa i causal” entre el contingut de l'agenda dels mitjans i la percepció pública dels temes que són importants en un determinat període. Així, la gent pensa i parla sobre allò que els grans mitjans li proposen.
Quina relació s'estableix entre l'agenda dels mitjans i la dels polítics? La resposta aquí hauria de ser molt matisada, però recordaré dues situacions típiques. Primera, la del cicle electoral, quan els partits assumeixen la iniciativa principal dels grans temes que s'han d'abordar a les urnes. I segona, quan sobre temes rellevants, en campanya o no, les elits polítiques mostren una oberta divisió d'opinions i propostes. Si a la cúpula del poder polític hi ha divisió, els mitjans prenen partit (amb matisos: agenda dura o flexible, agenda insistent o latent).
No és el que observem ara en bona part entre l'agenda dels mitjans de Madrid i de Barcelona? No es tracta d'una qüestió purament preelectoral. Des de la reforma de l'Estatut i de la sentència del TC, les elits espanyoles i les catalanes han quedat enfrontades. No solament sobre els temes més rellevants, sinó també sobre les prioritats i les opcions en l'acció de govern a Madrid o a Barcelona. Ni la salvatge crisi econòmica ha fet callar la profunda discrepància entre les agendes relatives al futur de la nació catalana.
Així, la premsa afí al PP manté una agenda dura, coherent i insistent, contra tot indici de progrés en l'afirmació de la nació catalana i dels seus atributs (autodeterminació, sobirania, concert fiscal, llengua, cultura, territori, etc.). La premsa més pròxima al PSOE es troba confusa i desbordada per la lluita entre les dues agendes mediàtiques que pugnen per l'hegemonia en l'opinió pública (espanyola i catalana). A Catalunya, des que CiU està al govern i Mas ha adoptat posicions més contundents en l'afirmació nacional, es nota un cert decantament d'una majoria de mitjans cap a una agenda de temes i prioritats cada cop més exigents en la defensa de la nació.
La campanya del 20-N obligarà a prendre partit sobre la qüestió nacional catalana i possiblement assistirem a un procés de radicalització de les dues agendes. Si el PP treu majoria absoluta a Madrid i CiU (i la majoria de partits catalans) planten cara, el procés afavorirà una més clara formulació mediàtica de l'agenda prioritària de Catalunya en la via europea cap a l'estat propi.
