Els venedors saben com n'és d'important tenir cura dels clients. Poder comptar amb clients satisfets o l'axioma “el client sempre té raó” en són principis indiscutibles. Qualsevol plantejament econòmic viable es planifica, implementa i controla en funció de l'usuari, de qui paga. Els ianquis de l'AMA (marketingpower.com) el defineixen com a “comprador potencial o real de productes o serveis”. Alguns anglesos (cim.com.uk) precisen que no ha pas de ser necessàriament “el consumidor final” (un exemple típic en són els productes infantils). L'esforç professional va dirigit a satisfer qui compra un bé o servei per gaudir-ne. Hi ha una certa dependència però, si no ho fes prou bé, se me'n podria anar a un altre proveïdor. Ben il·lustratiu el ¿Quién se ha llevado a mi cliente? (2007), que he llegit recentment.

Les etimologies m'han deixat més aviat fred: aquests especialistes! Client pot venir de l'indoeuropeu klei (recolzar), del grec kloes (fama) o del llatí cliens (protegit). Sembla clar que, a Roma, descrivia acords privats, fora del control estatal, pels qui algú servia un patró poderós a canvi de protecció i ajut econòmic. Una relació que, però, es podria trencar. Tots necessitem clients, i com més fidelitzats millor: els hotels, les empreses, les marques comercials, els dentistes o els brokers, tothom! I també els funcionaris, pagats indirectament des de l'erari públic. Qui no treballa prou bé quedarà sense clients. En canvi, el competent -–persona, marca o institució – arriba a establir fins i tot vincles afectius i de confiança que van més enllà de la transacció econòmica. Plantejo un problema, seriós: qui és el client en la relació educativa docent preuniversitària? Ho tractava ja a les classes universitàries de Deontologia professional docent. A qui hem de satisfer els mestres? Qui és el nostre client?

Hi ha tres respostes raonables: a) qui ens paga el sou, és a dir, el propietari de l'empresa educativa o la Conselleria d'Educació; b) la família de la noia o noi, als qui enviem informes de rendiment i qui ha inscrit l'alumne; o bé c) cada alumne en concret, amb qui estem tantes hores seguides de feina. Semblaria que hem de tenir contents els nens, oi? O sigui, el client és l'alumne. Doncs, no!

A la història de l'educació ja s'ha vist de tot. Des de Plató, que considerava l'educació una qüestió d'Estat, segons un patró estatalista que alguns voldrien exclusiu, fins a qui la va entendre com la transmissió de certs privilegis ben precisos (el servei a les cancelleries o les responsabilitats eclesiàstiques). Tots han fet bé, parcialment. La difusió recent d'un ensenyament obligatori i universal potser ens ha fet perdre la carta de navegar. L'Estat, que ens paga, no és el nostre client. No ho pot ser perquè finança l'ensenyament amb diners que no ho són pas de seus, només els administra (i no sé si sempre prou bé).

Aleshores, què ens queda? Ja fa anys explicava que la professió docent no és ni tècnica ni instrumental sinó vocacional: és una helping profession, una feina assistencial qualificada, del quart sector. Mai no s'hi han d'aplicar criteris del màrqueting comercial ordinari: ajudem els joves a aconseguir ells mateixos allò que, sense nosaltres, no assolirien. No podem substituir el seu esforç i, per descomptat, mai no els podem inflar el cap ni imposar-los les nostres dèries: esteu atents, col·legues idealistes o revolucionaris! Tampoc no els podem comprar amb caramels o amb aprovats. Cal exigir el millor de cadascú.

A veure si els convenço a vostès i si la conselleria em fa cas: el client dels docents són les famílies –els pares o tutors dels discents– i el bé comú de la societat. És una feina essencial: les professores i professors treballem per millorar el món, facilitant que es desenvolupi la innocència originària de cada nen i –encara que potser no em creguin– de cada adolescent esbojarrat que se'ns posa al davant. Oi que hauríem de cobrar molt més?