Cinema amb blancs i negres

Aquesta setmana el conseller de Cultura ha protagonitzat un nou capítol del serial que fa anys que s'allarga entre els consumidors de cinema amb interès de ser servits en català i la indústria del sector. No serà el darrer. Una de les guerres més dures, la del cinema, entre totes les que suporta el català, que només és superada, en derrotes, per la de l'administració de justícia espanyola. Ferran Mascarell ha fet públic un pacte amb el sector condicionat als bons resultats que se'n puguin desprendre. Segons l'acord, la quota de mercat de les pel·lícules doblades al català, que el 2010 tot just va superar el 3 per cent, podria arribar al 25 per cent el 2014 i al 35 per cent el 2017. Tot això, en un “escenari òptim”; és a dir, si el públic respon. Una vegada més, doncs, són els consumidors, els clients, els usuaris o els contribuents els qui, amb la seva voluntat, la seva militància i el seu activisme, hauran de substituir la inèrcia que funciona en qualsevol país normal. I normal vol dir ací monolingüe o plurilingüe però democràtic i respectuós amb les diferències.

N'hi ha que consideren que l'acord ha estat una embeinada. Així el va definir, per exemple, l'expresident d'Esquerra Republicana, Joan Puigcercós. I així es pot acceptar, perquè la llei del cinema, aprovada al Parlament amb el vot dels partits que integraven el govern de José Montilla i els de CiU, establia que en cinc anys el 50 per cent de totes les còpies que es distribuïssin a Catalunya havien de ser doblades o subtitulades en català. Però també es pot convenir que l'embeinada ha estat raonable –i encara més, inevitable– perquè els empresaris del sector mai haurien aplicat una llei que consideraven lesiva. Amb un mínim d'honestedat i perspectiva, es pot entendre que, en efecte, l'acord que el govern ha subscrit amb el Gremi d'Empresaris de Cinema pot comportar deixar de costat la llei, però alhora podria –només podria– arribar en el mateix termini a uns resultats semblants. Algú, amb una mica més de malícia, també podria adduir que no entén per què el sector de la producció, la distribució i l'exhibició cinematogràfiques accepta un conveni amb la Generalitat que pot comportar uns resultats més o menys semblants als de la llei que rebutja. Perquè no és exactament això. La llei obligava i l'acord assenyala. A més, ara tot dependrà, més molt que poc, de la reacció del públic. És a dir, que si la resposta no és òptima, els empresaris rebaixaran el seu compromís i els percentatges que han acceptat.

D'aquesta manera, diguin el que diguin els membres del govern, la llei queda mentrestant en suspens, per molt vigent que la vulguin. La Generalitat hauria d'haver aprovat al gener el reglament que la regula i no ho ha fet. Sense reglament no hi ha sancions. I això és del tot lògic. ¿Com ha de sancionar el govern les sales que no compleixin la norma mentre mantingui amb els seus propietaris un acord de bona voluntat? Si fa un gest hostil, amb tota la raó del món l'altra part considerarà trencat el seu compromís. El pacte, doncs, substitueix la llei. No és d'una altra manera ni es pot veure d'una altra manera. Només es pot adduir que si el resultat final és semblant o millor, més val fer-ho des del compromís dels implicats que no contra la seva hostilitat.

I si s'accepta que no es podia avançar contra el sector, per què es va aprovar la llei? Convergència i Unió ja se n'havia empassat una feia alguns anys. Va ser el conseller de Cultura del moment, Joan Maria Pujals, qui va desafiar les majors nord-americanes i qui va perdre la primera batalla. Un enfrontament en què el possibilisme crònic del president Pujol va ser decisiu en la retirada final. Potser la llei del cinema del conseller Joan Manuel Tresserras s'explica per la necessitat que tenia Esquerra Republicana de marcar territori en el darrer tram de la passada legislatura. Però la primera resposta del sector va ser l'avís del que podia venir. La majoria de les sales de Catalunya van seguir la vaga convocada com a protesta i, encara pitjor, el doblatge de pel·lícules, sense la complicitat dels implicats, va caure en picat. O potser la llei ha estat l'ariet necessari per arribar a aquesta pau. En tot cas, queda una diferència encara pendent entre la norma aprovada al Parlament i el pacte subscrit. En la primera s'enumeraven una sèrie d'ajudes per al sector, però les empreses havien de carregar amb tots els costos dels doblatges. En l'acord aquesta despesa dependrà, una vegada més, de l'ajuda del govern. I com s'ho farà? Doblar cinc pel·lícules ja suposava un percentatge dramàtic en la partida corresponent al cinema del departament del conseller Tresserras. En els moments actuals el drama esdevindrà tragèdia. Es pot dir que la digitalització de les sales reduirà a la meitat els costos del doblatge. És cert, però és que els empresaris exhibidors també demanen ajuda per implementar-la...

Tot això vol dir que el cinema doblat o subtitulat en català dependrà, una vegada més, de la bona voluntat d'un sector que fins ara n'ha demostrat molt poca, de l'entusiasme activista dels catalans més sensibilitzats, que fins ara tampoc ha estat tan efectiu com en altres fronts, i dels pressupostos del govern. Ai! Que aquesta sigui la millor solució no exclou, més aviat reafirma, la sensació d'impotència. Contat i sofert, al final per al cinema nord-americà va ser molt fàcil en la dècada dels cinquanta fer parlar una mula. Però seixanta anys més tard no hi ha manera que l'animalet s'expressi en català.