Segueixo, una estona, la conversa que mantenen els meus veïns de taula al restaurant a l'hora de dinar. Són cinc homes i una dona, ells d'americana i corbata, ella vestit jaqueta, potser del sector bancari o del d'assegurances, em permeto aventurar. Tres dels homes i la dona superen segur els cinquanta anys. Els altres dos són molt més joves. Tots sis debaten, amb tota la naturalitat del món, sobre els avantatges d'una Catalunya independent. És això que m'ha cridat l'atenció: sis persones que no tenen, per dir-ho d'alguna manera, perfil independentista, parlen, fins i tot amb certa contundència, de la necessitat de separar-nos d'Espanya. És una conversa que estic segur que fa tan sols un parell d'anys no hauria escoltat, almenys amb aquests protagonistes. Com alguna altra que he caçat al vol per Girona fins i tot encara més sorprenent: dos funcionaris castellanoparlants concloent que la independència és la millor solució per començar a refer el país dels molts mals que ara l'afecten. La qüestió és, però, com apunta des de fa temps un amic, si algú està pensant ja en l'endemà de la independència. No fos cas que tot plegat ens agafés amb els pixats al ventre. Que també podria ser.