Turistes de final de temporada

El turisme que anomenem d'espardenya, el que deixa pocs diners, no ens arriba al pic de l'estiu, quan tot és més car, sinó ara, quan l'estiu ha abaixat el teló i els hotels volen allargar la temporada amb ofertes arrossegades per terra. L'altre dia al tren: quatre senyores alemanyes d'una certa edat que semblaven contentíssimes d'haver deixat el marit a casa o de no tenir-ne, anaven cap a Barcelona amb la intenció pintada a la cara de menjar-se el món i fer l'ullet a un senyor. Quan van haver arribat a l'estació de plaça de Catalunya van agafar del portaequipatges unes capses de cartó amb nansa allargades com un gelat de barra que contenien el pícnic que l'hotel els havia preparat perquè poguessin dinar. Les senyores van travessar el vestíbul de l'estació, van pujar les escales mecàniques i van sortir al carrer amb el paquetet a la mà. On anirien a menjar el pícnic? Al parc? Enmig d'una plaça o un carrer? En un bar que les acollís mig per pena a canvi d'una cola-cola? O et menges el pícnic fred d'un hotel o et menges el món, però les dues ingestes a la vegada no poden ser.

També al tren, uns dies després, en direcció contrària: una colla de nois i noies italians que ocupaven prop de mig vagó van treure una harmònica i van començar a cantar i a ballar fent saltets com si es trobessin en una festa al mig del camp. Cançons italianes que jo no havia sentit mai i que unes parlaven d'amors, altres de macarrons i altres de marranades. Si dic que semblava una festa campestre és perquè aquells joves encara no s'havien tret de sobre l'olor de forques de cebes amb què havien sortit de casa, allà a la Campània. Els viatgers de feina i cada dia vam pensar: a Badalona s'hauran cansat i callaran. A Mataró encara cantaven i ballaven. El cap de grup, que era un noi, tot s'ha de dir, que tenia molt bona veu, va anunciar en italià: “Ara en cantarem una en català.” No la van cantar perquè no en sabien cap, però com que els catalans som uns sentimentals els vam agrair la bona voluntat i vam pensar que el fet que aquells nois sabessin que eren a Catalunya els donava una aproximació a aquell turisme culte i de qualitat que sempre diem voler.