El conseller parla en castellà

L'altre dia al Parlament el conseller Boi Ruiz va contestar en castellà al diputat de Ciutadans Jordi Cañas, que li havia fet una pregunta en aquest idioma, i la gent i els opinadors van criticar de seguida el conseller en comptes de tirar-se sobre aquest diputat que sempre parla en castellà amb la intenció de caçar consellers incauts i de boicotejar el català al Parlament i al país, objectiu últim d'ell i Ciutadans.

Boi Ruiz va fer com tants catalans comuns i corrents: contestar en castellà quan algú els parla en castellà. Fins i tot molts dels que ara s'han escandalitzat ho fan encara que diguin que no.

Sempre diem que aquesta tendència a passar-nos al castellà quan considerem que el nostre interlocutor no ens pot entendre és deguda al nostre complex d'inferioritat, a la nostra ànima esclava, a la nostra ancestral submissió a l'invasor, a la por de ser increpats o rebre una bastonada. Doncs mirin, jo, que procuro veure les coses en positiu perquè contràriament no podria viure, penso que és exactament al contrari. Els catalans n'estem tant, d'aquest idioma que ens conforma i ens caracteritza, el tenim en tan alta estima, el sabem tan nostre, tan minoritari i tan difícil (si en Fabra en comptes de jugar a tennis hagués jugat a futbol li hauria sortit una gramàtica menys cubista), que ens pensem que només el podem dominar nosaltres. La meva àvia no parlava en castellà a aquell home il·lustrat que feia seixanta anys que vivia a Catalunya per por de ser tancada a la presó sinó perquè estava convençuda que, si l'home no entenia el català, és perquè era més burro que ella, i això que tenia pocs estudis. La meva àvia no era una ànima esclava sinó un esperit orgullós. La que sabia idiomes, el propi i el del foraster, era ella.

Jo, que sóc partidari de parlar sempre en català i que conec les males intencions del diputat Jordi Cañas, entenc de totes maneres la reacció del conseller i doctor Boi Ruiz. Si un diputat que es diu Jordi i que ha nascut a Catalunya intervé sempre en castellà no en un lloc qualsevol sinó al Parlament de Catalunya és que ens trobem davant un quadre realment difícil que necessita atencions especials.