TV3, coral romput

Alguns dels diaris que es publiquen a Barcelona –alguns, no tots– han reproduït aquesta setmana un llarg al·legat de la directora de Televisió de Catalunya en defensa dels mitjans de comunicació de propietat pública que gestiona la Generalitat. El fet que hagin estat alguns i no tots és en aquest cas molt significatiu. Tan significatiu, que el mateix article no s'entendria sense aquesta reacció. Però convé anar a pams, i tot arribarà. Mònica Terribas articula la defensa en blocs clarament separats. En primer lloc dibuixa amb traços precisos la dura realitat econòmica dels darrers anys. Televisió de Catalunya es finança bàsicament gràcies a dos grans capítols d'ingressos: els publicitaris i els públics. Tots dos han anat minvant. Una reducció que ha estat entomada, sempre segons la principal responsable de TVC, gràcies a una disminució generalitzada dels costos i a una adaptació “als temps que vivim”.

I malgrat això, el treball ha estat tan solvent, que TV3 ha recuperat el lideratge d'audiència i Televisió de Catalunya ha situat tots els seus canals temàtics “en un entorn de fragmentació creixent de l'audiència i de canvis tecnològics constants”. Si aquí acabés la història, la reivindicació no tindria cap sentit. O potser sí: enumerar una sèrie de mèrits, aparentment indiscutibles, que recomanarien no tocar ni una dièresi d'un model solvent i feliç. Però tot seguit Mònica Terribas concreta l'amenaça: TV3 “està en el punt de mira” dels grups mediàtics privats, principalment espanyols, “que ara fan pressió per debilitar-nos encara més”. Uns grups “que només busquen la rendibilitat econòmica, encara que sigui en detriment de la qualitat, el respecte a la intimitat i de la pluralitat”. Uns interessos privats, en definitiva, que “intenten esberlar una eina de país i els valors que representa”. Plantejat així el combat, el govern ha fet bé de proclamar que assumeix “de cap a cap” els arguments de la directora de Televisió de Catalunya. No caldria afegir-hi res més. Però ni tot és tan senzill, ni tot és tan digne. O tan malvat.

Una gran part d'aquests arguments són irrebatibles. A Catalunya hi ha uns mitjans públics –els que depenen de la Generalitat– model de virtuts en molts aspectes. I encara se'n pot dir més. La Catalunya actual, senzillament, ni s'entendria ni seria com és sense Televisió de Catalunya i Catalunya Ràdio. Durant anys els professionals que hi han treballat els han convertits, és cert, en l' “aparador més potent del país, eina fonamental de cohesió social, expressió de la nostra realitat nacional”. Com és igualment cert que la gestió de Mònica Terribas ha estat i és excel·lent en molts aspectes estratègics.

Aquesta n'és la cara il·luminada. Però, com tot en la vida, també n'hi ha una altra de fosca. O enfosquida almenys a l'article TV3, volem un mirall trencat? Alguns punts dubtosos, qüestionables o clarament criticables. Els 300 milions que aquest exercici ha rebut la Corporació de Mitjans Audiovisuals poden, segons com, no semblar excessius. Però sí que ho podrien semblar els 1.800 treballadors en plantilla de TV3 o els gairebé 3.000 que integren tota la Corporació. No cal dir que no serà Mònica Terribas qui s'ho demani públicament si vol treballar amb una certa tranquil·litat. Però preguntar no és ofendre. I encara menys en uns moments en què els comptes públics, més que mai, s'han de fiscalitzar públicament i s'han de racionalitzar. I no és gens demagògic afirmar que, quan es redueixen serveis i prestacions bàsics, tot ha de quedar en entredit. És també dubtós que “la posició dels canals temàtics” obeeixi necessàriament a una estratègia de funció social. Què té de “funció social” un canal que programa esports les 24 hores del dia?

Hi ha elements més bàsics que es poden qüestionar en la mateixa Televisió de Catalunya. “El mirall de qui som i com ens expliquem”, en mans d'operadors públics, tampoc és necessàriament una veritat revelada. També des de TV3 s'ofereix una versió distorsionada de la realitat. La veritat, no la té ningú, però alguns actuen com si ells la representessin en exclusiva. I aquests alguns rebutgen el control de les majories parlamentàries, que sovint és interessat, en defensa, senzillament, d'uns altres interessos personals, gremials o ideològics, també interessats. O és que les cròniques de la secció d'Internacional dels informatius de TV3 són “el mirall” exacte de la societat a què van dirigits? L'era el reportatge del 30 Minuts sobre els indignats? Igualment cal deixar en suspens si “ la realitat nacional” que assumeix TV3 ha estat i és tan ambiciosa com la majoria social representada al Parlament per opcions polítiques molt més compromeses.

I encara resta una darrera discrepància. Aquests “grups mediàtics privats” que semblen tan malignes –alguns dels quals no van voler reproduir als seus diaris l'article de Mònica Terribas– constitueixen justament al món civilitzat la garantia de pluralitat, el contrast necessari per entendre el món des de diversos punts de vista. Si a Catalunya els mitjans de comunicació públics han salvat una manera d'entendre i explicar la realitat, precisament el problema és que ho han fet per la feblesa dels seus competidors privats. Una altra cosa és la competència d'uns grups espanyols que en aquest país juguen amb un gran avantatge. Però tot això cal destriar-ho i explicar-ho bé. Perquè RAC1 ha trencat un monopoli i ha millorat l'oferta radiofònica. I ells es queixen precisament de fer-ho amb molts menys recursos contra un mitjà públic privilegiat.