Sol darrere les nuvolades
Hi ha molts núvols en l'horitzó, però al darrere s'hi amaga sempre el sol
El martelleig diari sobre els efectes de la recessió bloquegen l'esperança. Pregunto: només hi ha motius per al pessimisme? Jo dic NO. I de l'actualitat d'aquests darrers dies, més enllà de les victòries del Barça, espigolo quatre fets que ens permeten mirar el nostre món també en positiu.
Dissabte, 15 d'0ctubre. La veu dels no resignats. Centenars de milers de persones desfilaven pel centre de Barcelona o s'aplegaven a Madrid sota el lema De
la indignació a l'acció. De totes les edats, de tots els estaments socials. Junts, colze amb colze, pacíficament, expressaven la
seva indignació i cridaven contra els poders fàctics, amb el focus concentrat en el poder avar
i corrupte de la banca, compartint la convicció que no hi ha
solució als problemes personals o locals sense una resposta global. La protesta es reproduïa
arreu del planeta. Zygmunt
Bauman, el filòsof i sociòleg
polonès, és escèptic quan li pregunten si aquests moviments portaran el canvi del sistema. Al moviment, diu ell, li falta pensament i sense pensament les emocions no porten enlloc. Potser és cert, però el crit no deixa indiferents els polítics obligats a trobar una resposta que permeti, si més no, obrir l'escletxa perquè el sol arribi a tothom.
Dissabte 15 d'0ctubre. Una oportunitat. Nominació i memòria d'uns jocs. Tarragona és nominada com a seu dels Jocs del Mediterrani del 2017. Un repte i una oportunitat per dinamitzar una ciutat i un territori i al
seu darrere un país. Com va passar fa vint-i-cinc anys amb Barcelona, nominada per als jocs
del 92. Dilluns precisament vam tornar a veure aquelles imatges memorables de celebració col·lectiva quan l'alcalde Pasqual Maragall, als peus de les fonts
de Montjuïc, desbordat d'eufòria, abrigat amb la ja mítica
gavardina, saltava amb els braços enlaire acompanyat de Narcís Serra i Jordi Pujol. Com ho féu Maragall, l'alcalde Ballesteros sabrà sumar ara lideratge, emoció i complicitat col·lectiva: les condicions perquè un projecte no acabi en frustració.
Diumenge 16 d'octubre: El vot dels que creuen en la política. Gairebé tres milions de ciutadans francesos responen a la invitació del Partit Socialista a votar el candidat de les presidencials de l'any que ve. I opten per François Hollande. Un home no especialment carismàtic però rigorós defensor dels valors republicans i d'esquerra. Més enllà del nom de qui s'haurà d'enfrontar amb Nicolas Sarkozy l'important és que s'hagi trencat aquella mena d'estereotip que anem repetint darrerament: la desafecció política de la ciutadania. Doncs resulta que no. Resulta que al país veí, que també està sotmès al vendaval de la crisi, hi ha un nombre molt ampli de ciutadans que consideren que han de fer confiança als polítics per reconduir el marc de les relacions econòmiques i financeres per poder aturar l'especulació, reactivar la producció i equilibrar les càrregues fiscals.
Dilluns 17 d'octubre. Sense pistoles, obrint camins de pau. Dilluns vam veure el nom de la pau escrit en el cel d'Euskadi. La fermesa democràtica per un costat, l'eficàcia policial per un altre i la pressió del mateix entorn abertzale han aconseguit portar el procés de pau a la recta final. La conferència internacional de pau va posar deures a ETA i als governs concernits pel conflicte. A ETA li diu que deixi definitivament les armes. Als governs, que s'obrin al diàleg i la negociació per construir la pau i la convivència. La proximitat de la campanya electoral potser ha distorsionat la foto del fòrum de Sant Sebastià. Dues absències significatives: la del lehendakari com a màxim responsable de la pacificació del seu poble i la d'Arnaldo Otegi com a inspirador, ara des de la presó, del procés d'assumpció per part del món radical abertzale de la dinàmica democràtica. El 17 d'octubre, tanmateix, serà una data per figurar en la història de la pacificació d'Euskadi.
