L'actual crisi econòmica afecta especialment els països desenvolupats (els Estats Units, la UE i el Japó) i molt menys les potències emergents, a l'Amèrica Llatina i en alguns països asiàtics que mantenen nivells de creixement més que acceptables. Així doncs, la crisi afecta pràcticament tots els països més desenvolupats i la indignació guanya terreny perquè la crisi evidencia les mancances i les contradiccions del sistema, que es fan encara més evidents quan ha coincidit amb la bombolla immobiliària: centenars de milers d'habitatges buits, joves sense possibilitat de poder accedir-hi i famílies desnonades perquè no han pogut fer front a la hipoteca; milions de persones a l'atur, cada cop més sense cap mena de prestació social, i, alhora, entitats financeres en fallida que s'aprofitaren de la bombolla immobiliària per fer beneficis extraordinaris i que ara reben ajudes públiques per capitalitzar-se i que ofereixen retribucions immorals als seus directius; governs ofegats pel dèficit i països a punt del col·lapse (Grècia, Islàndia...) mentre l'especulació guanya terreny i beneficis davant la inoperància i la ineficàcia de les institucions polítiques i econòmiques internacionals. Paral·lelament, joves, més ben preparats que mai, condemnats a l'atur o l'emigració perquè la crisi els està robant el futur; classes populars i mitjanes condemnades a la incertesa, a la pèrdua de la feina i l'habitatge, als quals la crisi els està robant el passat: les cotitzacions pagades durant dècades de treball destinades a garantir-los el futur ara fet present. En suma, uns se senten indignats per la manca de perspectives i els altres, estafats en veure com l'especulació financera ha dilapidat anys d'esforços i de treball, i han compromès el seu present i la seva vellesa.

Aquesta crisi no és nomes financera, encara que el detonant sigui el món de les finances, sinó de sistema, de valors i d'actituds ètiques i morals. Hom sembla haver oblidat que l'economia hauria d'estar al servei dels ciutadans i no a l'inrevés, i que els sistemes polítics democràtics consolidats a l'Europa occidental després de 1945 es legitimen a partir d'una gestió que no només garanteixi els drets individuals i col·lectius dels ciutadans, sinó també un llindar mínim de benestar (educació, sanitat, cobertura social, treball...), l'infamat estat del benestar, que, sens dubte, és perfectible i, sobretot, cal que sigui eficient i sostenible per fomentar la cohesió social. I ací és on els valors i les actituds ètiques i morals juguen un paper primordial: una societat minada per la corrupció, per l'afany del benefici, per les desigualtats socials, pels desequilibris territorials, per la riquesa insultant d'una minoria i l'empobriment creixent d'una majoria, per la desesperació d'uns joves sense futur... és una societat trencada, no sostenible i condemnada al fracàs.

Certament, no hi ha receptes miraculoses per sortir de la crisi, però és urgent que el sistema polític doni respostes, encara que siguin parcials i insuficients, al neguit dels ciutadans. I algunes mesures són possibles: penalitzar exemplarment la corrupció i el frau i les escandaloses indemnitzacions a directius d'entitats financeres intervingudes; regular el parc d'habitatges buits per facilitar-hi l'accés a joves i famílies sense recursos; exigir més eficàcia i transparència a les administracions i les inversions públiques; dur a terme polítiques capaces de reactivar realment la producció i generar llocs de treball... Si el discurs polític es limita a la necessitat de fer retallades en polítiques socials per contenir el dèficit, els ciutadans s'allunyaran cada cop més de la política i es ressentirà la qualitat democràtica del sistema.