Era un dia fred, però assolellat i lluminós. Ventejava. Dúiem la peça de roba i el diari convinguts, visibles. Havíem sortit de casa el dia abans. Charles i Jaume s'havien quedat telèfons mòbils i agendes electròniques per impedir la nostra localització i ens van deixar on havíem de començar el nostre recorregut. Sempre vam pensar que, potser, algú d'ETA ens seguia tota l'estona per assegurar-se que no érem vigilats per ningú i que, per tant, la trobada era segura i no calia anul·lar-la com ens havia passat no feia gaire. Els que esperàvem van ser puntuals al lloc indicat on el Xango i jo havíem arribat havent utilitzat diferents mitjans de transport. La contrasenya era la bona i vam pujar al cotxe. Vam posar-nos les ulleres de sol totalment ennegrides per no veure-hi gens i vam fer canvis de vehicle fins a arribar al lloc de la trobada. No era Perpinyà, però, tant se val, ara, ja... Just entrar a la casa vaig demanar d'anar al lavabo per intentar ubicar-me, però va ser inútil. La finestra que donava a l'exterior havia estat immobilitzada i no hi havia ni tovalloles, ni raspall de dents, ni cap objecte personal. El xalet, doncs, havia estat llogat per només una nit.
No va caler que es presentessin. Sí que van sorprendre'ns, però, els primers mots en començar la reunió: “Representem Euskadi Ta Askatasuna, organització política que practica la lluita armada.” Va cridar-nos l'atenció la insistència en el caràcter polític del grup. Es van asseure de cara a la porta i nosaltres davant d'ells, d'esquena a l'entrada. La reunió va ser en castellà. Entre ells parlaven en euskara i nosaltres, en català. Havíem acordat, amb en Xango, que empraríem una llengua al màxim de dialectal possible, amb arcaismes que ell i jo coneixíem i mots valencians i balears, per dificultar la comprensió de la conversa, davant d'ells, quan no volguéssim ser entesos. Després del cafè inicial, vam anar bevent aigua al llarg de tot el matí, mentre conversàvem. Abans de res vaig preguntar-los: “Què passa si la policia francesa ens localitza i entra aquí, què estem fent, qui som?”. La resposta va ser immediata:“Vosaltres sou aquí per parlar de pau i exposar-nos les vostres raons per optar, exclusivament, per la via política. Per això heu vingut, no? Nosaltres ja sabem qui som i què hem de dir.”
Vam començar amb mots molt durs per un comunicat seu relatiu a la campanya d'estiu a la costa tarragonina, encapçalat amb la frase “Atemptats d'ETA a la costa espanyola”. Tarragonins tots dos, vam demanar-los explicacions sobre qui eren ells per espanyolitzar el nostre territori. Van presentar excuses i reconèixer l'error. Fins al moment de dinar, durant hores, la conversa era de política i només de política. Els apassionava i es veia que no tenien gaires oportunitats de fer-ho. En tot moment vam defensar la inconveniència de la via militar, per motius ètics i polítics, i vam fer l'elogi de la via democràtica, l'única capaç d'articular una majoria per a la independència que fos respectada a nivell internacional i davant la qual Espanya no tindria més remei que negociar la partició de l'Estat i la secessió. Els resultats espectaculars d'ERC, unes setmanes abans, ens avalaven. El microestat de Malta ja era membre de la Unió Europea i, a poc a poc, hi anirien entrant els països bàltics i balcànics. L'IRA havia cessat les seves activitats i ja només quedaven ells. Van proposar-nos de signar un document, vàlid només per a ells, però legitimava totes les formes de lluita i, després d'un recés dels dos catalans, ens hi vam negar: via política, únicament via política. El dinar va ser senzill: una amanida i un arròs d'aquests ja preparats i formatge de postres. En el parèntesi de l'àpat vam parlar, sobretot, d'història i de llibres. I, havent dinat, vam tornar al que ens havia dut a la trobada: la nostra insistència en els procediments democràtics, els únics que reunirien simpaties internes i complicitats internacionals. Va fer-se mitja tarda... No havien parlat amb representants d'un estat sobirà, militars, policies o agents dels serveis d'informació, sinó amb independentistes d'un altre país. Cal no passar-ho per alt, perquè era una dada fonamental per entendre tot el que va anar venint després.
Tres setmanes més tard, el cap del CNI duia a J.M. Aznar l'enregistrament d'una conversa telefònica entre un membre d'ETA i un altre de Batasuna on s'esmentava la trobada. No tenien res més, ni fotos, ni vídeos, ni gravacions nostres, res. Publicada la notícia en un diari espanyol, va saltar l'escàndol. En el fons, allò que més molestava, allà i aquí, era que haguéssim tirat pel dret, com a catalans. “Aquestes coses tan delicades només les fan els estats i els seus governs”, vam sentir a dir un cop i un altre. En una conferència de premsa vam reconèixer la trobada i repetir que res ni ningú no modificaria les nostres conviccions. Ho vam pagar molt car i ho paguem encara ara. Jo vaig haver de deixar de ser conseller en cap i sortir del govern. El primer a demanar-ho va ser un altre conseller, llavors d'ERC. La criminalització m'ha acompanyat des d'aleshores. El Xango ja no va poder renovar el seu lloc al Consell Consultiu i també ha patit. Només nosaltres sabem el detall de què vam parlar. Però com evolucionà tot, de llavors ençà, ho sap tothom, per més que hi hagi qui no vulgui reconèixer-ho. Set anys després, el palau on Franco va nomenar els seus quaranta fidels vitalicis ha esdevingut la pista d'aterratge perquè ETA faci públic el final de la via armada. Mirem enrere i sabem que hi tornaríem. Va valer la pena.
Comentaris
Sr CAROD EL MEU AGRAIMENT... SEMPRE, l'únic error de vosté và ser donar el poder a un partir que només és la representació d'Espanya a Catalunya....i amb Espanya no hi ha futur.
EL MEU RECONEIXEMENT SR, CAROD, el seu error no và ser aquests, va ser donar el poder al partit que representa Espanya a Catalunya. i d'Espanya no podem fiar-nos...i vostè ho va fer...
Sabem que tenim un Parlament i un Govern de fireta i que no pertany a una nació lliure sinò colonitzada, des d'aquesta perspectiva veig bé que així ho pensessis tu i passessis de la teva condició de president de la Generalitat en substitució d'un Maragalll de vacances. Dit això tota la resta justificada, si bé convindràs amb mi que tractaves un affaire de la incumbència aliena de dos nacions de la Ibèrica i per tant que l'única gran notícia per la qual és vàlid d'arriscar-se és la pròpia independència del nostre país, Catalunya.
I qui sou vosaltres per catalanitzar l'Aragó Oriental (això que els imperialistes de aquesta banda diuen la Franja). No rectifiqueu? Si us plau, parleu de Catalunya i deixar-nos en pau a l'Aragó Oriental.
Judes va trair i vos vareu ser deslleial amb tots aquells que ús votaren pel bé de Catalunya. Trair i ser pèrfid no és un error, és ser un capgirat i un vulgar botifler. Per quatre càrrecs mal girbats faltareu a la paraula i al vostre suposat honor regalant el poder als més grans enemics dels catalans, el PSOE i fent president a un inútil. El vostre epitafi serà inscrit amb lletres negres i envoltada de crespons de rabia continguda, aquí descansa a Déu gracies el més gran caragirat i botifler que per quatre monedes de coure es va vendre Catalunya a un tal Montilla d'infausta memòria.
Josep Lluis, rep el meu reconeixement. Jo hauria fet el mateix. Només tinc un retret: no havies de deixar el govern pel fet que Zapatero o volgues. Molta gent t'haguès fet costat i, si fora necessari, fer pinya i trencar amb un govern que demostrava estar únicament al servei d'Espanya. Gràcies per la feina feta.
Luis Alegre, en quin mon vius? No escoltes als alcaldes de la Franja, demanant que els habitants de la Franja (catalans tots ells) puguin ser atesos a Lleida? No has escoltat les paraules de l'alcaldesa de Mequinensa, dient que necessiten anar al metge a Lleida, fonamentalment perquè només tenen transport públic per anar a Lleida, no n'hi ha per anar a Barbastro (Aragó)? El que no entenc és perquè el govern de l'Aragó està tan obstinat a usurpar l'art sacre català de la Franja. Apa, a apendre geografia.
Endavant Josep-Lluís... cal ser valents altra vegada... ho tornaríem a fer! Visca Catalunya Lliure!
Gora Euskadi !
Bon dia barcelona...
*** vam demanar-los explicacions sobre qui eren ells per espanyolitzar el nostre territori. *** (Carod Rovira).
Traducció: feu explotar les vostres bombes a París, a Sevilla, a Madrid, etcètera. Però no en les nostres terres, nosaltres som catalans. Mateu els Castellans, els Andalusos, els Francesos, etcètera però no toqueu els catalans.
Aquell dia *fred, però assolellat i lluminós*, el vicepresident de la comunitat del nord-est d'Espanya – el qual es va atribuir un salari molt més elevat que el salari del President d'Espanya (i que avui gaudeix d'una pensió luxosa) – va entrar en la història, en els capítols lúgubres i tèrbols de la història la més negra.
Salutacions... ;.)
Mónica, los españoles siempre habéis hecho siempre todo bien.
/ al teu amiguet????? tots els espanyoletes tindríeu què callar una mica
No es pot ser més miserable. Suposo que aquesta característica haurà vingut d'una de les teves dues meitats, Carod. Espero que no hagi estat de la teva meitat aragonesa.
Carod ha estat sens dubte el pitjor polític que ha tingut Catalunya, a més de la seva devastadora gestió, va ser el principal responsable de l'augment de l'anticatalanis me a la resta de España.Porque quan es reuneix amb terroristes per demanar-los que no atemptin a Catalunya, quan diu públicament que no s'ha de recolzar la candidatura de Madrid, entre moltes gestes ... òbviament ¿que esperàveu? ¿Aplaudiments a la resta d'Espanya?. Abans de Carod i del tripartit l'anticatalanis me era molt minoritario.Después també, però no tanto.Y així aquesta l'home, que no ho vol ningú i com polític està més que acabado. La derrota d'ETA (perquè ETA ha estat derrotada) ha estat també la derrota de tots aquells que van posar a ETA la seva esperança en fer saltar tot pels aires.Amargura és ja l'únic que podran tenir, han perdut ja la seva última oportunidad. I sense bombes encara aconseguiran menys que utilitzem.
L'únic error del Carod va ser dimitir i reconèixer, implícitament, que s'havia equivocat. No senyor, si vas a entrevistar-te amb uns assassin perquè deixin de matar (sí, a Catalunya només perquè no podia parlar en nom de cap altre territori), el que no pots fer després és dir "bé, sí, potser em vaig equivocar i no ho hauria d'haver fet".
Un polític pot actuar bé o malament però el que no pot ser mai és un inconscient. I és el que el Carod va acabar reconeixent.
Sobre els comentaris escanyols habituals, només dir-vos que em continueu fent molta gràcia. Especialment avui que us heu quedat amb el cul a l'aire.
Sempre he cregut amb tu Carod-Rovira. Tambè el meu reconeixement!
La part aragonesa és l'espanyola colonialista i imperialista: colonialista pels seus fills que han hagut d'emigrar i l'espanyola és la que forma part de la força i no de la raó i sols no són ningú ni ho han estat.
Miserable Carod i tots els que li aplaudeixen. Catalunya ha sofert l'assot terrorista com Aragó, Euskadi i la resta d'Espanya Que va fer Carod? Anar a agenollar-se davant d'uns assassins per mendigar que no matessin a la seva casa: "No posis bombes a la meva casa, posa-les a la casa dels altres"...No hi ha gens mes repugnant, no hi ha paraules que defineixin aquesta bajessa. Ara Carod-Rovira i els seus hauran deixat de tremolar. Són mes dignes els terroristes que aquesta colla de covardes.
El vaig defensar aleshores i el defenso ara, molt bé senyor Carod.
No podem caure novament en el parany de la mentida i la covardia ; ETA no a dit que es dissolgués , ni que entregava les armes , ni que es poses en mans de la justícia ; per tant , no podem cantar victòria , perquè les armes encara son a les seves mans , i si no aconsegueixen els seus propòsits de contrapartida , tenim els risc de lamentar haver sigut tan optimistes
1 2
Identificar-me. Si ja esteu registrats, abans d'enviar un comentari us heu d'identificar.
Registrar-me. Per opinar sobre aquesta notícia cal estar registrat.
El Grup Hermes no es responsabilitza dels comentaris fets pels usuaris ni els comparteix perquè enten que són responsabilitat exclusivament seva. Per aquest motiu tots els comentaris es veuran signats amb el nom, els cognoms i la població de llurs autors.
El Grup Hermes es reserva el dret de no publicar els comentaris que no s'ajustin a aquestes normes.
Si té problemes per fer comentaris comprovi les solucions als problemes més habituals a l'apartat corresponent a l'ajuda.