Un dels capítols del llibre de l'amic Alfred Bosch I ara què?, on s'exposa la manera de pensar del nou candidat d'ERC a les properes eleccions, es titula de forma contundent Prou Nació. Hi exposa els casos dels Estats Units i del Kazakhstan per a argumentar que a la independència s'hi arriba, de vegades, malgrat que la nació no sigui prou forta. De nació, conclou, “n'anem sobrats”. Sumat això a la lectura de l'article de la Laura Borràs en aquest diari, titulat Independentisme no nacionalista, i al desafortunat capítol televisiu d'en Gerard Quintana on una respectable (però també i simultàniament opinable) circumstància familiar va derivar a termes com “xarnego” i “traïdor” (d'una banda) i “integristes” i “talibans” (de l'altra), caldrà puntualitzar coses.

Partim d'un fet objectiu: a Catalunya les eleccions al Parlament les han guanyades sempre, des del 1980, partits nacionalistes. No pas partits només independentistes, ni només d'esquerres, ni només de dretes. Crec que aquesta és una dada prou significativa per a ser tinguda en compte a l'hora de desaconsellar camins: ens indica, d'entrada, que aquell teòric “rebuig” que desperta el terme “nacionalisme” no pot ser tan cert (ni de bon tros). Una altra cosa és que algú el malentengui, o que algun sector independentista se'n vulgui desmarcar per marcar perfil propi, o que es vulgui caricaturitzar fins a l'extrem (intolerable, per cert) del “talibanisme”. Plantejaments legítims i de bona fe poden tenir una base artificial.

És falsa la contraposició del concepte “nacionalisme” (que vetllaria per les essències, les arrels, la identitat, etcètera) i “independentisme” (que només voldria assolir un estat polític de sobirania). Justament, el nacionalisme català mai no s'ha limitat a llengua, a identitat o a essències pàtries. No només per raons semàntiques (el diccionari m'avala però no vull entrar-hi ara mateix) sinó també per raons històriques i polítiques: el nostre nacionalisme ha pensat en govern, en benestar social, en municipi, en infraestructures, en economia, en autogovern, també en independència. Històricament el nacionalisme català no ha estat una fàbrica de carnets de catalanitat, ni un avaluador de pureses. Ha estat i és un moviment polític que, això sí, no menysprea l'arrel identitària d'un projecte col·lectiu. La fa punt bàsic de la seva acció i ho fa de forma oberta, moderna i integradora. Brètols a banda (que n'hi ha en cada casa).

Deixem clar, doncs, que el nacionalisme català mai no ha estat ni excloent ni essencialista: ha sumat gent de diversos orígens i llengües, i afortunadament ha fet política. Ha estat pragmàtic i emocional al mateix temps. Els constants diferenciadors entre independentisme i nacionalisme (sovint mestres en divisions, per cert) argumenten que parlant menys d'identitat i més de butxaca se sumen més voluntats. Però és que el nacionalisme polític mai no ha deixat de parlar de butxaca, o de sobirania. La diferència és que la identitat, ni l'oblida, ni la menysprea, ni la considera aliena al procés. No pas en el cas català.

Les històries dels Estats Units i el Kazakhstan són molt respectables: però en el nostre cas és impossible arraconar la nació, o tenir-la com a factor aliè al procés polític. Sense ella, ni tan sols s'explicaria la nostra reivindicació fiscal. No podem ser un plantejament administratiu. Acabem de sentir dir que ensenyar la llengua pròpia als fills és cosa de talibans: d'això mai no en podem dir pragmatisme.