Narcís Comadira ens ha ensenyat a mirar, a comprendre, a descriure paisatges i pàtries, les de la poesia, a habitar-hi amb comoditat o amb incertesa. Comadira, com em deia el seu editor Xavier Folch, té “el gust infal·lible per la llengua”, i és aquí on es resumeix i es concentra el seu mestratge. En cada un dels seus llibres, i no només en els reculls poètics sinó també en les proses de cuina o de viatges, en les divagacions intel·lectuals (em fa pensar tant en l'Auden assagista!), en les peces de teatre o en els articles d'opinió, Comadira proporciona al lector una lliçó moral que s'explica, primer, com a sintaxi. És al “verb totpoderós” que el poeta implora “la precisió del silenci”, la gran contradicció que es genera en el tracte amb la poesia i que genera, amb la poesia, sentit. La contenció és el nucli de l'exèrcit de paraules, les “ramades populoses de paraules”, que lluiten contra la mort i l'oblit, i miren de transmetre “d'un codi a un altre codi / sempre el mateix missatge vagarós”.

El Dia dels Morts es va estrenar al Municipal de Girona, dins el festival Temporada Alta, un fugaç, intens, molsut espectacle que no era sinó un homenatge al poeta, a l'Estimat Comadira. No podia ser un dia millor. Una data assenyalada en la poètica del gironí, que hi ha dedicat versos i una sencera obra de teatre. “Cada any quan ve novembre i tot respira / aquest aire tan dens de crisantems, / m'agrada contemplar totes les coses / que ja han passat.” El públic privilegiat que va poder veure el muntatge de Joan Ollé i Xavier Albertí va assistir a l'observació d'aquesta desfilada, un viatge a través de la biografia de Comadira, quadres, músiques estimades, instants, pàtries i paisatges. Amb moments sublims, com el de la traducció de L'infinito, aquella immensitat on es nega el pensament: “I naufragar m'és dolç en aquest mar.” O com l'ardida defensa de les “pedres rebeques” en el seu paper de marmessores de la memòria, “d'allò que no es corromp, d'allò que queda, que no passa/ com passa tristament la nostra carn”, en resposta a un poema esplèndid d'Auden. Auden de nou. Va dir l'anglès: “Un poeta pensa que un poema és més important que tot el que se'n pugui dir.” I és cert. En aquest paisatge ocre, plural i sinuós de l'Estimat Comadira ressonaven paraules i pàtries. Suficient. Imprescindible.