opinió
Aparcar al ‘paradís blau'
No estem segurs que l'aventura del parquímetre s'hagi acabat aquí
Vam arribar a Tossa quan encara la tardor del calendari no s'havia instal·lat en l'aire tebi de la vila. La temporada de vacances anava fent el romancer, a benefici dels estiuejants ressaguers que omplien les terrasses dels bars sense haver de recórrer a l'excusa del cigarret. Era mitja tarda quan aparcàrem el cotxe en un espai regulat i pròxim a la casa on anàvem. No es podia demanar més. El paradís blau se'ns rendia generós i amable a canvi només de quatre monedes de res al parquímetre.
Al cap d'una bona estona –la conversa s'ha fet més llarga del que prevèiem– quan tornem al vehicle, tenim enganxada al parabrises una felicitació municipal per excés de temps. Entesos. Són quaranta euros de sanció, prou merescuda. La veritat és que no havíem pensat més en el cotxe ni en el parquímetre de rellotge. Al peu de la nota, com és habitual, ens expliquen com podem recórrer la sanció i la forma d'aprofitar una bonificació si paguem sense protestar. Només cal fer un ingrés de sis euros i dipositar els dos papers junts a la màquina corresponent. Com que no tenim intenció de recórrer, paguem el tràmit i cap a casa.
Al cap d'uns setmanes, sorprenentment, una carta de l'ajuntament de Tossa. Deu ser el rebut... No, no és cap rebut. És una recepta de quaranta euros per haver superat el temps del parquímetre. Això sí, si paguem sense protestar, ens la rebaixen a vint. Home! Aquí hi ha un error evident. Al peu de la recepta un número de telèfon de l'empresa Xaloc, que es deu preocupar de cobrar les multes. Però el telèfon no respon ni al matí, ni a la tarda, ni al vespre. Trucada a l'Ajuntament. Una noia simpàtica i atenta ens escolta. “No pot ser que el número de Xaloc no respongui.” “Faci el favor de trucar-hi vostè, senyoreta.” Ella ho fa. Tampoc respon ningú. “Sap què deu passar? Que quan acaba l'estiu, deuen fer vacances i tanquen l'oficina. Només pot fer dues coses: pagar o fer recurs, però si fa recurs perd la bonificació. Ja entenc que té raó, però penso que fer recurs li complica les coses. Si ha de venir a Tossa, encara que només sigui una vegada, no sé pas si li surt a compte. Per vint euros...” I, és clar, acabem donant-li la raó. Surt més barat pagar i callar.
A Girona ara plou i potser també ho fa a Tossa. Seria difícil aquests dies poder tornar a gaudir de la tarda dolça a la terrassa del bar, tornar a encetar la conversa amigable al paradís blau, que batejà Chagall. Ho deixarem per a un altre moment.
Ara, tot sigui dit, ens queda una recança: no estem del tot segurs que l'aventura del parquímetre s'hagi acabat aquí. I si ens arriba una nova carta, potser del jutjat de Santa Coloma, que deu ser el que pertoca, reclamant un altre cop els quaranta euros? Que no pot ser? Per la lògica imperant fins ara, jo diria que sí.
