Hi va haver camps de concentració que posaven música de Wagner en el moment de fer passar els jueus cap a la càmera de gas. Déu me'n guard, però, de comparar l'antisemitisme wagnerià amb la frivolitat de Lars von Trier quan, en la presentació de Melancolia a Canes, va deixar anar que d'alguna manera comprenia Hitler i que ell mateix era un nazi.

Anem molt forts. És clar que ho deia en broma, però hi ha un punt molt inquietant que les últimes pel·lícules de Von Trier posen a sobre la taula: la força de la irracionalitat, la seva vindicació en un món que ha perdut els referents. A Anticrist parlava transgressorament de la por de les dones, aquestes males bruixes portadores de la vida: a Melancolia parla d'assumir la fi del món amb una gran indiferència. A totes dues pel·lícules la civilització és inútil i el desig de transcendència, banal: allò que ens distingeix de les bèsties no val per res. No ha trobat un mal moment per plantejar-ho, ara que la marea de la crisi ens remulla i refreda els peus a tots.

Sembla que torni al romanticisme nòrdic i obscur. Melancolia és el nom d'un gravat molt conegut de Durer –un artista també estimat pel nazisme– i tota la pel·lícula respira l'onirisme pictòric del surrealisme belga de Delvaux i Magritte. Argumentalment fa pensar en un remake d'El ángel exterminador de Buñuel, un altre fan de Wagner. La protagonista es diu com un personatge de Sade, autor també molt valorat pels surrealistes. Surrealisme i surrealisme, la realitat amagada, la irracional.

Von Trier ha conegut en pròpia pell la depressió i n'ha tornat per explicar-nos-la. La depressió deu ser el domini més profund i persistent de la irracionalitat, esfereïdorament plausible, estat que ens demostra fins a quin punt som subjectius: qui ho diu, que la veritat no sigui justament la dels deprimits i no la de la resta del món? Cal un acte de fe i no sembla que Von Trier el consideri meritori. No. Saturn ens devora. Quedem aculats a la naturalesa, i a la naturalesa regna el caos.

Tinc moltes reserves amb Von Trier, que de vegades trobo maniqueu, esquemàtic i fins i tot temerari, però no me'n perdo cap pel·lícula, i li agraeixo la valentia d'inquietar.