El matrimoni entre Catalunya i Espanya té els dies comptats. La relació s'ha malmès de tal manera que el divorci és inevitable. Fa trenta anys van iniciar junts el camí d'una transició a la llibertat i la democràcia. Com tot matrimoni, hi havia molta il·lusió i un afecte sincer, però tres dècades després, poca cosa queda.
Moltes parelles cometen el mateix error: aguanten i aguanten una relació que no funciona i esperen que l'altre canviï aquelles coses que fan mal. Passen els anys i els defectes de l'altre no només no es corregeixen sinó que s'agreugen fins a arribar al maltractament mutu.
Aleshores, una de les parts decideix que ja n'hi ha prou, que millor partir peres, per mes dolorós que sigui. Ja fa temps que sap que el final és inevitable, però fins fa poc encara s'escoltava la veu de partits i presidents que com aquelles sogres que volen preservar el matrimoni insistien que, a pesar dels maltractaments, aquell que havia decidit marxar havia de tenir paciència i esperar, que l'altre canviaria, que en el fons se l'estimava i que valia la pena la vida en comú.
El matrimoni està acabat, però. Mentre un treballa per tirar endavant, l'altre es gasta els diners a personalitzar el cotxe, a pesar que dormen en un llit amb els llençols foradats. Tenen llengües diferents, però un d'ells ha imposat la seva a l'altre, i s'emprenya si aquest la fa servir amb els seus amics i familiars.
El cas és que una de les parts ja ha començat a fer les maletes, i fins i tot l'altra part intueix que no hi ha res a fer, tot i que encara el sogre Peces-Barba i els bisbes que els van casar insisteixen que el matrimoni és una institució sacrosanta i indissoluble.
Estic convençut que la legislatura que sorgirà del 20-N serà aquella on el matrimoni presentarà els papers al jutjat per dissoldre's. No serà fàcil, i és probable que s'hagi de demanar una ordre d'allunyament, però l'escenari que ens espera en els propers anys farà absolutament impossible la convivència.
Com sol passar a molts matrimonis, passat un temps prudencial, ambdues parts descobriran que són immensament més feliços cadascú per la seva banda. Fins i tot és possible que, amb el temps, puguin ser bons amics.
Comentaris
Això em torna a semblar un "Deja-vu". Creo haver-ho llegit abans, però a un altre columnista...en fi. Però, anem a veure, si és que tots estem d'acord en què quan un matrimoni no funciona el millor és dissoldre-ho. Actualment hi ha suficient maduresa entre la parella perquè aquesta decisió tan traumàtica no acabi en agressió per cap de les dues parts. És com aquestes parelles majors que se separen, que ho fan amb afecte i de manera civilitzada. El problema és que, en aquest cas, la bellíssima esposa està molt indecisa i no parla clar. No sap que fer. No ho té decidit. Parla i parla, amenaça contínuament, però a l'hora de la veritat es feta per enrere, recula i no es decideix. I és que, en el seu cor, hi ha una part que diu adéu i una altra que diu t'estimo bojament...
Si algun perill hi ha per a la bella dona és que en aquesta guerra interna, en aquesta lluita dins del seu cor contradictori, acabi per sofrir un atac cardíac.
Identificar-me. Si ja esteu registrats, abans d'enviar un comentari us heu d'identificar.
Registrar-me. Per opinar sobre aquesta notícia cal estar registrat.
El Grup Hermes no es responsabilitza dels comentaris fets pels usuaris ni els comparteix perquè enten que són responsabilitat exclusivament seva. Per aquest motiu tots els comentaris es veuran signats amb el nom, els cognoms i la població de llurs autors.
El Grup Hermes es reserva el dret de no publicar els comentaris que no s'ajustin a aquestes normes.
Si té problemes per fer comentaris comprovi les solucions als problemes més habituals a l'apartat corresponent a l'ajuda.