Ara fa uns dies va aixecar certa polseguera un vídeo electoral del PSC sobre els efectes de les retallades en la sanitat pública. El vídeo va ser qualificat de cru i la candidata Carme Chacón va ordenar retirar-lo. Més enllà del contingut i del debat mateix de la tisorada en la sanitat, la seva retirada sembla un exercici d'hipocresia. Un més. Fer-se l'ofès o el sorprès per l'impacte de la imatge i després, tot seguit, continuar fent discursos que diuen el mateix o més i tot que el vídeo. Quin sentit té? O és que les paraules se les emporta el vent i quedem així, tan panxos?

Aquesta campanya electoral manté esquemes de campanya analògica, per molt que els candidats saltin al 2.0 i utilitzin les xarxes socials a tort i a dret. Ahir, en aquesta mateixa tribuna, Imma Tubella, rectora de la UOC, reclamava un “canvi d'ulleres” aplicat al món de l'educació: “Vivim immersos en una espessa boira que ens fa pensar que res no ha canviat al voltant nostre.”

La frase la manllevo per aplicar-la a l'aiguabarreig polític i electoral on ara ens trobem. A pesar que les promeses electorals ja no són el que eren, hi ha partits que semblen entestats a seguir prometent la lluna en un cove, quan tots veiem que el cove és una cosa irreal, fonedissa, a mercè dels embats i capricis del mercats. I la lluna, amb l'excés de contaminació –mitges veritats, mitges mentides o mentides senceres– hi ha moltes nits que amb prou feines es distingeix.

els escarafalls s'han reproduït, però en to quasi d'ovació, davant la fi de l'era Berlusconi a Itàlia. D'acord que el primer ministre italià amb prou feines si havia bellugat un dit per redreçar una situació econòmica insostenible, amb avisos reiterats de la Unió Europea. Ara bé, no ens hauria de preocupar que la voracitat dels mercats fos capaç de dinamitar governs elegits democràticament? No és un autoengany fer bots d'alegria sols perquè Berlusconi ha caigut, obviant que qui se l'ha empassat és el monstre dels mercats? No oblidem que al bouffon, que li cridaven els manifestants, no se l'han carregat per barrut, sinó per no aplicar les mesures econòmiques dictades per la Unió Europea, cosa que feia trontollar, és ben cert, tot el vell continent.

Fins on ha d'arribar la dictadura dels mercats, que no en tenen mai prou, que sempre reclamen un impost revolucionari? Ara ha estat qüestió prioritària salvar l'economia i evitar que tot salti pels aires, però, oberta aquesta via, traspassat aquest límit, no pot ser pretext d'altres coses? Perdonin el biaix apocalíptic, però no puc evitar un calfred quan, veient el panorama d'avui, em ve al cap el paisatge d'extrems de L'ou de la serp, el recull d'articles on Eugeni Xammar dibuixava l'Alemanya d'entreguerres.

enmig d'aquest empantanegament som cridats a votar d'aquí a cinc dies a les eleccions estatals. Les promeses, d'una banda, i els silencis, de l'altra, fan més por que altra cosa, com un xiular cap amunt dilatant l'espera al metge. Ens pugen els colors davant un vídeo ultrapassat, però en canvi, ens empassem complaguts les paraules que s'emporta el vent, els silencis que amaguen les veritats que ignorem. Fa l'efecte que el 21-N, un cop totes les banderetes blaves o vermelles, tant hi fot, s'hagin apaivagat, veurem les vertaderes orelles del llop. I aleshores la comedieta d'aquestes dues setmanes, vídeos i arengues inclosos, ens semblarà un joc de nens.