Tecnocràcia

Els polítics, a la banqueta: tornen els tecnòcrates. La història vomita ironies ben perverses. El 1919, quan l'enginyer californià William Henry Smith va inventar el terme tecnocràcia, la idea volia ser un impuls per a una nova política industrial més democràtica. Pot semblar risible mirar enrere, ara que els tecnòcrates s'han convertit en els titellaires sense rostre del ciutadà, però –fa només cent anys– monopolitzaven les seves esperances.

Els tecnòcrates no eren especialistes en l'ànima política immunitzada o caixacobris venuts al més viu, sinó treballadors que coneixien el nucli laboral dels mitjans de producció. Els deixebles de Saint-Simon pensaven, ingenus d'ells, que si la societat fos controlada pels tècnics, per aquells que ordien la maquinària, aquesta seria més eficaç i provocaria una repartició més bona dels béns produïts. Poc s'imaginaven que els néts de la tecnocràcia acabarien imprimint al món el paradigma oposat: uns pocs cranis decidiran sobre l'economia productiva de les masses.

És fàcil queixar-se d'aquesta situació, donar la culpa al clan Merkozy, als bancs europeus i al sant pare, si hom vol. Però hem de repartir les responsabilitats: els europeus hem confiat els nostres governs a polítics de fàcil gestió emocional, com ara ZP o Berlusconi, oportunistes de fireta que s'han doctorat en la curta volada. El carisma es paga car, i actualment la política de l'enlluernament amb els líders està tan viva com les intencions d'Obama de tancar aquesta presó fastigosa a Guantánamo. Els tecnòcrates arriben perquè entre tots hem desgastat l'àgora pública, perquè hem preferit les pastanagues al pinso.

El nou polític de capçalera serà l'oficinista de banc que dispara
xifres compulsivament (així fa Rajoy) i ens deixa tan destarotats que no sabem si estem demanant un crèdit o renovant la llibreta. Però no es preocupin, tot passarà: aquests nois tecnòcrates ens cobraran tanta pasta que aviat trobarem a faltar pagar-li les suites del Palace al Duran i Lleida de torn.

La mala política ens ha buidat la cartera. Però també ens sortirà cara, aquesta tecnocràcia...