Un balanç urgent de la campanya del 20-N ha de constatar d'entrada que no hi ha hagut campanya tan previsible com aquesta. Ni potser tan supèrflua. Arribats al final, queda una sensació de fatiga o d'impotència davant l'allau d'impactes orals i visuals dels candidats dels bipartidisme espanyol. S'ha dit que han estat unes presidencials sense sistema presidencial. Però, més enllà del format i després dels canvis de govern a Grècia i a Itàlia, la pregunta inquietant que deixa a l'aire és: val la pena de votar? Què queda de la democràcia quan els mercats financers i la senyora Merkel nomenen els governs?

Fins ara una campanya electoral servia per a dues finalitats bàsiques en democràcia: legitimar una (nova) majoria de govern i prioritzar les polítiques a aplicar durant la legislatura. Ahir es va tancar la campanya del 20-N. Els ciutadans (espanyols) acabaran de decidir avui què faran amb el seu vot. Però, ha valgut la pena tota l'operació propagandística? Una mirada al retrovisor d'aquesta singular campanya em porta a la conclusió que cap de les dues finalitats ha estat objecte de deliberació.

En efecte, des que les enquestes anteriors i sobretot la del CIS d'octubre havien predit una clara majoria absoluta del PP, el resultat perdia interès. L'enquesta del CIS atribuïa 70-80 escons de diferència a favor del PP, cosa que desarmava tota estratègia de disputa pel poder a Madrid. Només quedava la resistència i potser la il·lusió d'una derrota menys severa (en el cas del PSOE). El nus
i el desenllaç de la campanya --una “continuació de la Guerra Civil de forma incruenta”, segons Gil Calvo -- estaven cantats. Els diversos debats –especialment el cara a cara únic Rubalcaba-Rajoy– han contribuït a escenificar la suma de monòlegs, no la deliberació.

Tanmateix, quan la majoria absoluta de l'astut Rajoy semblava dada i beneïda, irromp el tsunami de la crisi del deute i obliga a reformular la pregunta clau: de què pot servir una majoria absoluta? Per treure Espanya de l'atur i la crisi? El vell socialista Solchaga s'afanyava a recordar que la sortida de la crisi depèn en un 95% del que es decideixi a Brussel·les. De què servirà el talismà del “canvi” esgrimit a tort i a dret pels propagandistes del PP? Si en matèria econòmica han mantingut l'opacitat i el més disciplinat silenci és perquè tenen una agenda oculta d'envergadura històrica. Per al PP, la crisi ha estat una benedicció del cel, i la campanya, el trampolí per al control absolut del poder de l'Estat. Per fer què? Ho sabem: la “restauració”, el somni permanent de la dreta espanyola.

Des de CatalunyA, la campanya ha estat doblement penosa. La incansable presència dels candidats del bipartidisme espanyol per colonitzar el vot català s'afegia a l'eufòria dels seus delegats “autonòmics”. Plegats, han simbolitzat bé la fractura catalana entre els que volen manar a Madrid i els altres. I els altres, les candidatures “autòctones” (CiU, ERC i ICV), han acceptat la residualització, sense cap possibilitat de ser decisius a Madrid. I a més, amb propostes fragmentades sobre l'únic objectiu estratègic que els podria unir i fer forts, l'exigència d'un referèndum d'autodeterminació. Caldria afegir que CiU també ha procurat d'ocultar una agenda pròpia sobre el seu pla B en cas que el PP rebutgés la seva proposta estel·lar, el pacte fiscal.

En definitiva, crec que aquesta campanya ha servit per ocultar darrere la cridòria del “canvi”
i dels silencis dosificats, la gran agenda secular de la dreta espanyola. La “pacificació” i renacionalització d'Espanya. El bipar-
tidisme. L'hegemonia cultural i
lingüística de l'espanyol. La recentralització de les competències autonòmiques. El control central de la caixa de l'Estat. O el desmantellament de l'estat del benestar. Sort que, com ha pronosticat Sala Martín, el nou govern pot tenir dos anys escassos de vida.