Ciutadania als Instituts: com?

El primer article de la Convenció sobre els drets de l'infant explicita que “un infant és l'ésser humà fins als divuit anys”. S'hi estableixen els drets civils, polítics, econòmics, socials i culturals de la infància i la joventut. S'hi reconeix també “el dret, així que [el nen o jove] tingui un judici propi, a expressar la seva opinió en tot allò que l'afecta i a veure com aquesta opinió és atesa” (art. 12), i es protegeix la seva llibertat d'expressió, d'associació, d'accés a informació procedent de diverses fons, etc. També es determina que “l'educació [...] ha d'inculcar el respecte dels drets humans, el respecte dels seus pares, de la seva pròpia identitat cultural, del seu idioma i valors, com també els valors culturals dels altres països” i altres detalls de ciutadania. L'article 31 garanteix el dret “al descans i al lleure”, aspecte que sí semblen prendre's amb decisió els nostres adolescents, oi?

Cal una Educació per a la ciutadania de debò, en els ambients específicament formatius. En canvi, és un disbarat pressionar-los perquè participin en vagues manipulades, projectar-los en hores de classe pel·lícules plenes de despropòsits comportamentals o desafeccionar-los a la participació política només perquè un o més docents estiguem indignats.

Un excel·lent informe sobre educació per a la ciutadania és el del britànic Bernard Crick (1929-2008). El seu pensament s'ha sintetitzat en una màxima: “Politics is ethics done in public”. No debatré pas ara si això és cert, o bé si la raó la té Maquiavel. Aquest informe va permetre un enfocament correcte de la Citizenship en el currículum educatiu del seu país. Aquí, en canvi, seguim tenint embullats i inoperatius documents curriculars (xtec.cat/edubib). L'informe Crick indicava tres objectius clars: afavorir la responsabilitat social i moral; incentivar la implicació comunitària i ampliar la cultura política (institucions, lleis, etcètera). Entre altres ítems d'avaluació, proposava: distingir entre poder i autoritat; canviar d'opinió davant arguments més fonamentats; reconèixer diferents formes de manipulació i persuasió, o l'haver entès la naturalesa de les accions de voluntariat en les comunitats. Pràctic, oi?

Nosaltres també ensenyem, treballem i avaluem tot això, però... quantes dificultats! L'informe Crick suggeria dedicar-hi un 5% del currículum. El nostre patètic Decret 143/2007, el del currículum de l'ESO, només en permet un 1,6% (una ridícula horeta setmanal a 3r i una altra a 4t). Reivindiquem 6 hores, en un parell o 3 de cursos. Hi ha algú que escolti?

La formació en Ciutadania adquireix a cada país el format que els és més propi: a França s'han triat continguts socials, jurídics i polítics de gran rigor acadèmic; al Regne Unit el currículum inclou amplis components morals per al “desenvolupament espiritual, moral, social i cultural”; als Estats Units hi ha dues tendències, una dirigida a la formació del caràcter, en el sentit de les virtuts aristotèliques, i l'altra més centrada a ensenyar democràcia. ¿I els catalans? Força gent coincidim amb els ianquis en proposar una mena de service learning, d'aprenentatge mitjançant la participació en treballs comunitaris i en intervencions cíviques. Però a cada institut es campa per on es pot.

És cert que, en temes ètics, tenim discrepàncies entre nosaltres, però no les hem d'exagerar pas. Som gent acollidora i honesta, assenyada. Només formant uns nous bons ciutadans, ells podran ventejar una mica l'aire enrarit de força ambients públics i provar de construir –amb gent d'arreu– un bon projecte ètic comú. Els qui ensenyem això als instituts ja ens hi estem arromangant.