Les ideologies diuen que llibertat, amnistia, justícia, som una nació i tenim dret a decidir, democràcia real ja i Gibraltar espanyol. Encara més tòpic és afirmar que les ideologies entren en crisi a partir de l'enderrocament del mur de Berlín, ja que la veritable crisi de la socialdemocràcia ha arribat vint anys després i arran (justament) d'una crisi econòmica de matriu capitalista. Mentre hi hagi idees hi haurà ideologies i serà bo que el debat es trobi també en les idees i no en els simples interessos. Tot i que, en efecte, la nostra societat renega més que mai del programa i del dogma. Malgrat la caricatura televisiva, el cert és que a trompades hem tornat a donar valor als espais del matís. Al “tot i que”.

Dins dels parlaments es confronten les dretes i les esquerres, amb matrius ideològiques diverses, partint de la base que des del govern es podran arreglar les polítiques. El desconcert actual, fins i tot la indignació actual vénen de comprovar que els parlaments, antigament totpoderosos, manen molt menys del que semblava perquè la sobirania ja no és el que era. I si manen menys els parlaments, manen menys els partits i per tant les ideologies. L'anomenat “poder dels mercats” no és només en perjudici del poder dels governs, sinó també en perjudici del poder de les ideologies. Tot i que, sens dubte, cap projecte d'empresa o de país o personal no va gaire lluny si a banda dels interessos no compta amb un punt de fe o de romanticisme o d'ànima. Aquí és el punt mig, el punt d'equilibri on haurem d'anar a petar. És just garantir una mínima igualtat d'oportunitats per a tots els ciutadans i procurar que funcioni l'ascensor social, i també és just que hi hagi uns serveis públics que garanteixin educació, sanitat o cultura amb la màxima cobertura possible. Tot i que també és cert que aquestes garanties públiques necessiten una reconsideració pel que fa a la seva eficàcia, la seva dimensió i la seva viabilitat.

És just que la societat no se sotmeti a les lleis sinó que les lleis se sotmetin a la societat, i que per tant els poders siguin permeables als canvis i progressos civils com són el matrimoni homosexual, el dret a l'avortament o la prohibició dels toros. Tot i que també és cert que cal legislar amb molt de deteniment aquestes matèries, fent cas a la casuística i a la tradició, procurant estar segurs de no perdre valors que o bé són essencials, o bé no tenen per què ser esmicolats del tot. És necessari que hi hagi un espai de llibertat ampli per desenvolupar-se individualment, empresarialment i col·lectivament. La llibertat és la base de la nostra civilització i el motor del nostre progrés, i per tant ha de trobar les mínimes barreres possibles per desenvolupar-se. Tot i que hi ha en efecte uns béns d'interès general, i que gaudir la llibertat comporta tant la responsabilitat de gestionar-la com el deure de compartir unes mínimes obligacions socials garantides pels poders públics.

Sí, Catalunya té el dret a l'autodeterminació. I és cert que molts diners que recapta l'Estat no ens retornen en forma de serveis, i és cert que som una nació que ha de tenir veu pròpia al món. Tot i que també tenim el deure de calcular bé les forces abans de llançar-nos-hi, i el deure de no infravalorar les forces en contra, a banda del deure de no fer demagògia amb un assumpte ben seriós. Malgrat la importància fonamental de les ideologies, la maduresa d'un país té forma de “tot i que”. Celebro que així vagi evidenciant-se.