Bismarck, canceller de Prússia i després de l'Alemanya reunificada des de 1870, és el primer governant que posa en pràctica l'autoritarisme amb dosis de llibertat però sense arribar a la democràcia. Originari de l'aristocràcia terratinent de Prússia, els Junkers, va impulsar el creixement industrial d'Alemanya convertida en la primera potència continental a Europa estructurada en una monarquia que vol esdevenir imperi i un règim parlamentari basat en dues cambres, la baixa, elegida per sufragi universal dels barons.
És Bismarck capaç d'afavorir alternativament un dels tres grans grups socials i polítics de l'Estat en detriment dels altres, catòlics, liberals i socialdemòcrates, per aconseguir els objectius de la seva política i mantenir un statu quo que dóna estabilitat a l'Estat. Era Bismarck un gran conservador que volia evitar canvis socials profunds al Reich. El 1870 impulsa una ofensiva, Kulturkampf, contra els catòlics, un terç de la població de Prússia, dels quals no es fia per les seves connexions amb Àustria, que no vol a l'imperi. Aconsegueix que s'aprovin lleis anticlericals que restringeixen la llibertat d'actuació del Partit de Centre, que agrupa la majoria dels catòlics i per tant els afebleix políticament. A partir de 1878 impulsa lleis contra la força de la classe treballadora i la socialdemocràcia per evitar el creixement del socialisme, que arriba, malgrat tot, a ser la primera força política el 1912. Impulsa simultàniament lleis socials com ara l'assegurança de salut el 1883 i un sistema de pensions per als treballadors el 1889, perquè sense autoritzar totalment el socialisme com a partit polític atorga part de les seves reivindicacions i els roba molta de la seva raó de ser. Aquesta política retarda el creixement del socialisme. Al final del seu règim, 1890, impulsa lleis antiliberals que limiten el comerç utilitzant l'antisemitisme amb la raó, falsa, que són els jueus els impulsors del liberalisme. Dóna suport així a les idees conservadores dels Junkers, que no volien la llibertat de mercat i sí aranzels i contingentació per protegir les seves explotacions.
L'autoritarisme intel·ligent i qualificat de Bismarck recorre el camí estret de restringir les llibertats i utilitzar l'èxit econòmic que aconsegueix la millora del nivell de vida de la població per fer passar les llibertats i la lliure iniciativa en segon terme. És un equilibri fi perquè cal que els grups socials i polítics no vegin la possibilitat d'aconseguir més fàcilment els seus objectius i d'augmentar la seva influència social a través d'un canvi de règim que portaria a la revolta i a una democràcia real, perquè això capgiraria la raó i l'objectiu de la seva política, és a dir, preservar l'Estat tal com és i frenar l'evolució social.
És aquesta la política practicada pels autòcrates actuals que autoritzen i conviuen amb una certa democràcia tutelada, com Putin a Rússia, Erdogan a Turquia o Chaves a Veneçuela, però que limita la verdadera llibertat dels pobles i el joc polític que se'n deriva. El mateix succeeix a Xina, on les llibertats estan controlades i limitades pel Partit Comunista però on la millora del nivell de vida de la població i la manipulació intel·ligent de la política exterior i els interessos contraposats de diferents grups socials alteren i retarden el verdader debat polític i l'arribada de la democràcia plena.
Bismarck va impulsar el desenvolupament econòmic d'Alemanya i va augmentar el nivell de vida de la població, però va retardar el desenvolupament social de la seva ciutadania i en definitiva del país. La historiadora Margaret Anderson manté que l'evolució d'Alemanya cap a la democràcia hauria estat imparable si no hagués començat el 1914 la gran guerra que va avortar aquesta trajectòria i va portar el país inevitablement cap al feixisme, l'expansionisme i el militarisme.
És aquesta la qüestió, és a dir, si les institucions formalment democràtiques però vigilades i tutelades per governants autoritaris tenen la capacitat d'evolucionar a democràcies lliberals. Probablement la resposta rau a si les elits governants dels règims autoritaris són capaces d'acceptar la pèrdua de gran part del seu poder o si abans de fer-ho poden portar el país a la confrontació externa o a un cop d'estat intern per evitar-ho; és a dir, si l'autoritarisme qualificat pot ser una etapa cap a la democràcia o la casa estable i segura dels autòcrates. Certament l'experiència de Bismarck, polític dotat d'una gran intel·ligència i capacitat, no dóna una resposta positiva a aquesta pregunta, però també és cert que avui la globalització, la comunicació i la major capacitat i voluntat de transparència de les societats modernes és un factor que afavoreix l'evolució cap a la democràcia.
La resposta és possiblement diversa. Règims consolidats com Rússia, la Xina i Veneçuela, on l'autocràcia acompanya un creixement econòmic i on una part de la població o nombrosa o influent es beneficia directament del règim, és difícil que evolucionin progressivament i pacíficament cap a la democràcia com ho va fer l'Espanya dels setanta, perquè la necessitat de democràcia no és sentida ni de manera profunda ni general per la ciutadania d'aquests països. Règims en els quals l'autocràcia absoluta i repressiva ha estat desplaçada com a règim polític per la revolució és més fàcil que evolucionin cap a la democràcia plena, perquè el trànsit a una nova autocràcia és improbable quan aquesta ha estat desacreditada rotundament per l'experiència i la història, com és el cas d'Egipte, Tunísia o Líbia. La religió i el fonamentalisme pot ser el fet que ho impedeixi perquè influeix i condiciona la consciència de les persones més enllà de la racionalitat, i és per això que l'evolució de Turquia serà cabdal i podrà determinar per mimetisme el trànsit a la democràcia dels estats àrabs que s'han rebel·lat contra la dictadura, perquè certament l'evolució dels governs que surtin de les properes eleccions pot ser cap a la democràcia o a l'autoritarisme qualificat. La història per desgràcia té tendència a repetir-se...
Comentaris
Haig de fer diverses observacions sobre l'ambiciós article del Sr. Joaquim Coello:
A) En primer terme no crec que Bismarck sigui el primer polític que va combinar autoritarisme i formes d'aparença democràtica.
Abans que ell, ja ho va fer Napolleó III amb el II Imperi francès (1852-1870), en què mantenia l'equilibri entre les classes conservadores a les que garantia l'ordre i el respecte de la propietat, la petita burgesia, nostàlgica de la Gran Revolució, a la que oferia el restabliment del sufragi universal mascuí, controlat naturalment, i la classe obrera, envers la qual manifestava una certa preocupació social, nascuda de les seves lectures de joventut dels socialistes utòpics francesos. Aquest equilibri de classes era el que possibilitava la seva acumulació de poder.
(Continua) Ara bé, Lluís Napoleó Bonaparte (Napoleó III), que per cert va ser vençut per Bismarck, seguia el model per a la conquesta del poder, del seu oncle Napoleó I el 1799, (per això Karl Marx va titular el seu sucós opuscle sobre el cop d'estat de Napoleó III, El 18 de Brumari de Lluís Bonaparte), que a través de la seva dictadura de base militar salvava les conquestes civils de la Revolució, o sigui les transformacions socials i econòmiques de la revolució burgesa, i àdhuc restablia el sufragi universal masculí, controlat, en un marc també d'intenses lluites socials i polítiques a l'interior, i en un context internacional bèl·lic.
Per tant, l'element clau d' aquestes situacions és a part de l' habilitat del dirigent polític, el context d'equilibri de classes, que fan possible l'acumulació de poders, en un marc de transició envers la societat capitalista, i aquest punt no el desenvolupa el Sr. Coello.
(Continua). B) Una altra cosa que tampoc desenvolupa el Sr, Coello són les relacions econòmiques i estratègiques internacionals, que juguen sempre un paper essencial. Per això la referència a la I Guerra Mundial li surt com un bolet, i simplement ha de recórrer a les explicacions ucròniques (si no hagués estat per la I Guerra Mundial, Alemanya hagués evolucionat cap a la democràcia), però és que la I Guerra Mundial tenia les seves profundes arrels en les rivalitats econòmiques, colonials, polítiques i militars de les dècades finals del segle XIX. Amb totes aquestes bombes de rellotgeria era molt difícil que no esclatés un conflicte de les dimensions i de la brutalitat com el que va començar el 1914, encara que els governants dels països que es van embarcar en la guerra, creien que seria un conflicte localitzat.
(Contiinua) C) Quan el Sr Coello salta a l'actualitat fent un quíntuple salt mortal (ens vol explicar Rússia, Xina, Veneçuela, Turquia i el món àrab) es troba que aquells elements que no havia emprat en la part històrica del seu article li segueixen fent falta. És a dir, fa una anàlisi essencialment política dels règims corresponents, i quan toca parlar de les característiques socials i econòmiques, les enfoca en el sentit de l'habilitat dels polítics per a captar el suport de sectors socials, penso que li resultaria més profitós l'anàlisi si ho hagués fet exactament al revés, o sigui explicar en primer terme les característiques socioeconòmiques d' aquests països, i en relaciió a això, és més fàcil entendre el seu règim polític.
(Continua) També oblida una altra vegada, la importància de les relacions econòmiques i geopolítiques internacionals , justament quan en el món àrab, que és el més espectacular en aquests moments, per l'ensulsiada de tot un seguit de règims burocràtics, hi estan intervenint diverses potències, de manera no giaire discreta, buscant propiciar la millor opció per a elles, o almenys, la menys dolenta.
D) Finalment, i em concentro en la metodologia de l' article del Sr Coello, car de cadascun dels temes que toca en podria sortir un article com a mínim, dóna la sensació que el seu horitzó és la democràcia liberal, dit d'una altra manera, el sistema capitalista amb una certa dosi d'estat de benestar, quan precisament el sistema està en fallida, no tan sols en els estrepitosos fracassos de voler convertir l'Iraq i l' Afganistan en una èspècie d'Omaha amb gel·laba, sinó també els centres del sistema estan en una
(Acaba) crisi sense precedents des de 1929.
En conclusió, la història té els seus ritmes i no està acabada.
"és difícil que evolucionin progressivament i pacíficament cap a la democràcia com ho va fer l'Espanya dels setanta,"
La democràcia espanyola es una democràcia de cara a la galeria , vostè que tan finament analitza els països estrangers , me fa vindre la cap la pregunta de com es possible que se'n capaç de lo primer no vegi la falsia de la seva afirmació? tenim democràcia si, Peró vigilada i opressora per las dues colònies espanyoles actualment a la península, una democràcia que nega el pa i al sal al país Basc i Catalunya...com a poc , una democràcia amb la que mai un tribunal a administrat justícia per tot els abusos del dictadura de la grande i libre,
Una democràcia a on els descendents directes de la dictadura no han deixat mai las institucions de poder mes influents , aixi tenim la justícia totalment polititzada i una
economia corrupte i decadent basada amb qui mes n'ha agafe mes en menge i repartiment del pastel econòmic entre polítics i financers , una democràcia ha on els socialistes son de dretas corruptes i las dretes son descendents directes del feixisme franquiste, els sindicats mes grogs que un canari, una democràcia que envia l'exercit defensar els drets humans al estranger i els trepitja al propi país, tan com pot! jo de vostè tornaria a escriure l'article i millorar alguns aspectes...voste pot !
Sr. Cañameres,
a) No seré jo que digui que Napoleó III no era un dictador però va tenir moments en que va ajudar al lliberalisme de l'època (Unitat Italiana). Hi ha un matis amb Bismarck que era un autoritarisme més coherent.
b + c) Prenc nota del que diu, malgrat l'estretor d'un article periodista és possible que la seva sistemàtica sigui més fèrtil i entenedora que la meva.
Sr. Castell,
La seva percepció de la democracia espanyola és negativa.
Ho entenc però no em puc sotreure a una comparació que la fa millor que la dictadura.
Identificar-me. Si ja esteu registrats, abans d'enviar un comentari us heu d'identificar.
Registrar-me. Per opinar sobre aquesta notícia cal estar registrat.
El Grup Hermes no es responsabilitza dels comentaris fets pels usuaris ni els comparteix perquè enten que són responsabilitat exclusivament seva. Per aquest motiu tots els comentaris es veuran signats amb el nom, els cognoms i la població de llurs autors.
El Grup Hermes es reserva el dret de no publicar els comentaris que no s'ajustin a aquestes normes.
Si té problemes per fer comentaris comprovi les solucions als problemes més habituals a l'apartat corresponent a l'ajuda.