Patrick Lehingle, prestigiós professor de ciència política de la Universitat de Picardia, afirma que, en contra d'allò que es pensa, una campanya electoral no es clou amb l'escrutini, sinó que es prolonga, la nit mateixa de l'elecció, en el plató de televisió; l'endemà, en els editorials de rellevants comentaristes i durant diverses setmanes a través de les interpretacions dels politòlegs, i que, de fet, hi ha dos escrutinis: l'oficial, que consisteix en el recompte de vots i la proclamació dels resultats, i un altre de caràcter críptic, que practiquen els responsables polítics en els seus respectius quarters generals electorals, pretenent llegir el missatge que el cos electoral, els ciutadans i les ciutadanes, ha volgut donar, oferint lectures diferents, en dir, per exemple, que la seva candidatura, tot i els resultats, no és pas perdedora, sinó que són les adversàries les que han estat derrotades, basant-se en tot un seguit d'anàlisis que elaboren. Discrepo d'aquesta apreciació, entre altres raons per una d'absolutament determinant, les eleccions ja s'han celebrat, per tant Roma locuta, causa finita. I amb el finito s'inclou, evidentment la campanya electoral, la qual amb tota seguretat sí que serà analitzada, almenys la pròpia, pels partits polítics perdedors tractant de trobar una explicació de la desfeta.

En les passades eleccions, la negació de la derrota o, si es prefereix, el camuflatge, no s'ha fet a causa de la contundència de la victòria del PP, excepte en el País Basc i a Catalunya, on s'ha evidenciat que els comportaments són diferents dels de l'Estat espanyol, i penso que, almenys en allò que es refereix a Catalunya, és pertinent fer algunes consideracions. La primera és que aquí (tampoc en el País Basc) no s'ha produït el tsunami del PP. Malgrat els darrers pronòstics, que auguraven un triple empat, el PP, que, tot i que ha passat de 8 a 11 escons, ha quedat per sota del seu sostre de 12, assolit a les eleccions de 1996, s'ha hagut de conformar amb un tercer lloc i veure com el PSC-PSOE, denominació a Catalunya del PSOE, el qual ha estat claríssimament derrotat a totes les circumscripcions excepte la de Sevilla, l'avantatja amb una diferència de 3 escons, i percentual de 5,92, i que les diferències amb la candidatura guanyadora, CiU, han estat de 5 i 8,64 respectivament.

Els comentaristes coincideixen a afirmar que la crisi econòmica ha estat determinant dels resultats electorals. Per què pel que fa a Catalunya els resultats del PP no ho han reflectit?, per què, per primera vegada, CiU, partit del govern a Catalunya com ho era el PSOE a l'Estat espanyol, ha estat la guanyadora? Respondre a aquests interrogants no és pas una prolongació de la campanya electoral.

Es poden fer tots els comentaris que es creguin oportuns, alguns constituiran clars arguments per a l'oposició, raó per la qual poden ser-ne ja per a una propera campanya electoral, però mai que formen part de la d'eleccions ja celebrades, segons considera el professor Lehingle, les quals ja han legitimat irreversiblement el mandat dels guanyadors. Per tant, el temps electoral, i amb ell la campanya, ja s'ha acabat i ha començat un nou temps polític i aquest, en democràcia, ha de ser temps d'eficàcia institucional. Només amb la legitimitat del govern central no se solucionaran els problemes de Catalunya. Per exemple, els populars en campanya sempre havien promès que, si governaven, pagarien els 1.450 milions d'euros del fons de competitivitat corresponents al 2011, i ara, quan el senyor Rajoy encara no és investit, el cap de llista del PP a Catalunya, Jordi Fernández Díaz, diu que “ni de broma”.

El que sembla una broma és fer-se enrere d'una manera tan ràpida respecte al fons de competitivitat, que tant necessita una Catalunya exhausta per l'espoli fiscal. O refusar el pagament dels 750 milions d'euros que l'Estat deu a Catalunya en aplicació de la disposició addicional tercera. Quan afirmem que Catalunya i l'Estat espanyol són diferents, haurem d'incloure-hi també el sentit de l'humor. El govern central del PP té la majoria absoluta i en aquestes qüestions, amb tota seguretat, no farà el més petit gest. Els efectes d'un diferent sentit de l'humor que tenen Espanya i Catalunya, els seguirem patint. Tal vegada convé pensar, i aquest cop fer-ho molt seriosament, que riu millor aquell que riu darrer. Si Catalunya assolís la independència, no riuria millor en poder destinar tots els recursos que generés a combatre la crisi?