Ara que es comencen a encendre els llums de Nadal s'encén també la mala llet dels qui voldrien apagar-los d'una rebufada. Com cada any per aquestes dates els sentim romancejar, rondinaires i caparruts, contra el sa costum de celebrar les celebracions. Tenen els seus motius, és clar: han oblidat que un dia també van ser petits i innocents i han oblidat igualment, si és que alguna vegada van saber-ho, que el Nadal és la pàtria de la infantesa. Per això els carrers acolorits amb garlandes de neó i l'animació dels fils musicals de flabiols i panderetes els fan venir coragre. Aquesta època té sempre dues músiques associades: les nadales i la cançó enfadosa dels que tot ho troben carrincló i consumista. Són aquells que viuen permanentment a dins la tristor d'un conte d'en Dickens i que a la cara hi duen instal·lada la ganyota del rabiüt senyor Scrooge, el vell avar que en comptes de sortir a compartir l'alegria passatgera del desembre es tancava a casa seva i passava les nits amagat sota el llit per fugir dels espectres encadenats que el desvetllaven. Tothom té dret a entotsolar-se amb les seves rareses, però almenys cal demanar-los que les pateixin sense fer-nos-les patir als altres. No hi ha ningú més depriment i fatigant que un militant de l'anti-Nadal. Deixem-los, doncs, al seu racó de plorar i disposem-nos a veure les garlandes de neó feliçment reflectides als ulls dels nostres fills. Per més que critiquin aquestes festes la partida està guanyada: es podria arribar a entendre que els ajuntaments, escanyats pels deutes, apaguessin els semàfors, però mai els perdonaríem que apaguessin la pàtria de la nostra infantesa.