Un dels reclams clàssics del món sobiranista és la reivindicació de la unitat dels independentistes. No he entès mai aquesta dèria, que va en contra de la naturalesa humana. Ja se sap que, quan s'agrupen més de dues persones, el més probable és que es creïn dos corrents interns.
Tampoc no comprenc quins avantatges reportaria aquesta preuada unitat. Les coalicions sempre impliquen renúncies i compromisos per trobar el mínim denominador comú, la qual cosa deriva en la reducció de l'espectre ideològic i l'exclusió de qui no se sentirà representat per una opció unitària que ha renunciat a segons quins ideals en pro de la unitat.
Sóc del parer que el sobiranisme ha de ser quelcom transversal, present en tot l'arc ideològic, de manera que els independentistes de dreta, de centre i d'esquerra trobin una opció que els representi. Fins i tot necessitem opcions radicals, perquè ningú no se senti exclòs. En tot cas, la unitat d'acció s'ha de produir quan toqui, en aquells moments crucials per al país als quals ben aviat ens enfrontarem. A l'hora de la votació parlamentària, expressió de la voluntat popular dels catalans.
Els partits ja ho saben, tot plegat. Fa temps que fan proves en aquest sentit, però les fan com els francesos feien proves nuclears: ben lluny de la metròpoli, no fos cas que el soroll espantés el personal. Si els gals ho feien a Mururoa, a la Polinèsia, els catalans les han anant fent a Brussel·les, a través dels eurodiputats Ramon Tremosa (CiU), Raül Romeva (ICV) i Oriol Junqueras (ERC). Ideològicament, tots tres defensen idees molt diverses, la qual cosa assegura que un ventall molt ampli de catalans s'hi poden sentir representats.
Tanmateix, quan ha tocat defensar temes clau per al país, com ara la llengua, tots tres han unit forces i han actuat conjuntament. Han fet una gran feina i han marcat el camí. Aquesta és la unitat que ens cal. Quan arribi el moment, del trencament institucional amb Espanya (que arribarà més d'hora que tard) és quan caldrà unitat d'acció.
Mentrestant, fomentem la més àmplia diversitat, des dels independentistes d'Unió, com l'alcalde de Vic, fins als que propugnen una declaració parlamentària d'independència demà mateix. Des dels que aposten per la transició nacional fins als que treballen la via escocesa.
Comentaris
Jo el que no entenc, Sr. Capdevila, és que amb aquesta desunió que vostè preconitza hi hagi la força. Sempre s'ha dit el contrari, oi?
Històricament, en l'independentis me català sempre hi ha hagut gent que té dues metes polítiques fonamentals alhora: la independència dels Països Catalans i la salvació de la humanitat mitjançant el vell experiment de l'estat socialista. Sempre hi ha hagut gent que estan d'acord que la independència és molt important, però que vacil·len a l'hora de posar-la davant de tot com a objectiu prioritari, perquè, en realitat, llur objectiu prioritari no és altre que el socialisme, a Catalunya i a tot el món. Aquesta gent, quan es planteja la unitat d'acció amb altres forces, els repugna anar del bracet amb "la dreta", amb "burgesos i capitalistes"; els sembla que és una traïció a llurs ideals proletaris de salvar la humanitat. Els repugna a ells més anar en companyia de "la dreta" que a la suposada "dreta" anar amb ells. Això produeix una esquerda al si de l'independentis me català que dura des dels seus orígens fins avui mateix.
Sr. Capdevila....un exemple...per què el nacionalisme espanyol treballa per dividir la comunitat lingüística catalana (via tancament repetidors TV3...dient que són diferents llengües...)?
Li sona allò de "divide i venceràs"?
La via que vostè proposa és la via de 1000 anys de CIU....i "ara no toca"...i continuem amb l'autonomiseria
Si les lleis electorals no castiguessin la diversificació del vot, encara hi podria estar una mica d'acord. Però tothom sap que es perd representativit at quan no es va unit a les eleccions. Per tant, anem-nos dividint els catalans que els castellans en saben molt d'anar units. I pel que no ho vegi clar que mira com PP-PSOE es posen d'acord al País Basc, per la renovació de la constitució o per enterrar el nostre estatutet.
El País Basc ens l'hem de mirar, precisament, perquè han sabut bastir una coalició unitària independentista d'esquerres, front el PNB. A Catalunya hem de superar els postulats de CiU, si volem pensar en la independència. Mentre la dreta regionalista sigui la força més votada, a Madrid estant tranquils.
Monarquia? República? Catalunya! deia un tal Cambó. No recorda el Sr. Rubèn D.Andrés quina va ser l'actitud de la Lliiga durant la II República, i a qui va finançar Cambó durant la guerra civil?
Pretendre oblidar l'existència de les classes socials és tan il·lusori com pretendre oblidar la qüestió nacional. Em sembla molt més enraonada la posició del Sr. Ferran Jové. La qüestió sempre és qui hegemonitza els processos històrics
Ahir vaig llegir com sempre El Punt/Avui de paper i vaig veure escrit al seu article "...dos corrents...". Què es diu: dos corrents o be dues corrents? Una pregunta semblant l'he feta també a arrel d'una crónica de Toni Padilla al diari Ara d'avui. Gràcies senyor Capdevila per les seves sempre brillants xocolates espeses.
Identificar-me. Si ja esteu registrats, abans d'enviar un comentari us heu d'identificar.
Registrar-me. Per opinar sobre aquesta notícia cal estar registrat.
El Grup Hermes no es responsabilitza dels comentaris fets pels usuaris ni els comparteix perquè enten que són responsabilitat exclusivament seva. Per aquest motiu tots els comentaris es veuran signats amb el nom, els cognoms i la població de llurs autors.
El Grup Hermes es reserva el dret de no publicar els comentaris que no s'ajustin a aquestes normes.
Si té problemes per fer comentaris comprovi les solucions als problemes més habituals a l'apartat corresponent a l'ajuda.