Governar contra Catalunya

En un nou exercici d'ingenuïtat el portaveu de l'executiu català, Francesc Homs, es preguntava si el PP pretenia governar contra Catalunya en cas de no avenir-se a negociar una millora del finançament de la Generalitat. No ha calgut ni que Mariano Rajoy sigui investit president del govern espanyol perquè des de Madrid hagin escanyat encara més les finances catalanes, tot negant-se a pagar els 759 milions d'euros que corresponia liquidar l'any 2011 destinats a infraestructures d'acord amb la disposició addicional tercera de l'Estatut, i hagin col·locat així el govern de la Generalitat en una situació econòmica encara més deteriorada i a un pas de la fallida.

El govern Zapatero incompleix els compromisos al·legant que es troba en funcions i el president del govern espanyol in pectore, Mariano Rajoy, es renta les mans com no podia ser d'altra manera d'acord amb el sistema constitucional espanyol (la disposició addicional tercera de l'Estatut no vincula les Corts Generals, tal com va establir el Tribunal Constitucional) i d'acord amb la tradició espanyola, malgrat la retòrica mel·líflua de Francesc Homs, de governar contra Catalunya com ho han anat fent almenys des del segle XVII quan així ho va teoritzar i ho va practicar el conde-duque de Olivares.

El problema, doncs, no és sols que Espanya sigui fidel als seus antecedents i executi la seva política d'ofec i d'assimilació de Catalunya, el principal problema és que el govern de la Generalitat de Catalunya i bona part de la classe dirigent catalana siguin conscients d'aquestes agressions i no facin res per aturar-les. Pitjor encara, que la seva omissió, la seva renúncia a plantejar un conflicte obert amb l'Estat, els seus autoenganys, els facin còmplices de la situació de dominació que pateix el país.

En la mesura que Artur Mas s'estima més castigar els catalans amb la laminació de l'estat del benestar que plantar cara amb fermesa a l'Estat per posar fi a l'espoliació fiscal també participa de l'estratègia destructiva dels executius espanyols. CiU, doncs, també està governant contra Catalunya quan continua permetent el saqueig del país sense oferir una alternativa clara en termes de ruptura i d'enfrontament. El mateix es pot predicar dels grups polítics que estan disposats a donar suport a uns pressupostos per al 2012 (d'altra banda encara inexistents) sense compromisos clars en un full de ruta que permeti superar la situació d'asfíxia.

Com va evidenciar l'actitud de la presidenta del Parlament, Núria de Gispert, fa un parell de setmanes, la intenció des de Convergència i Unió més aviat continua ancorada en la necessitat de negar el conflicte, de continuar mirant cap a l'altra banda mentre els catalans s'empobreixen i el marge de maniobra de la Generalitat per decidir és cada cop més ínfim. La voluntat de Núria de Gispert de prohibir que el diputat López Tena pogués afirmar des de la tribuna del Parlament que “Espanya ens roba” no sols significa ignorar les garanties més bàsiques del parlamentarisme i de la democràcia (els diputats són inviolables per a l'exercici dels seus vots i opinions) sinó que posa de manifest l'histerisme que suscita en la majoria governant que una minoria denunciï sense embuts els danys que provoca l'autonomisme i la pertinença a l'Estat espanyol. Aquests gestos haurien de ser suficients per anar convencent tots aquells que confiaven que CiU faria avançar Catalunya cap a un millor autogovern que, des d'aquesta formació, no es farà res que importuni el sistema i, per tant, que no s'aportarà cap solució per superar el problema de fons de la dependència política, la clau de volta del col·lapse en el qual ens trobem immersos.

Perquè, en efecte, la inacció, el victimisme estèril, la feblesa, per no dir la covardia, del govern de la Generalitat ens porten de dret cap a l'abisme. Com que abans l'executiu català prefereix retallar el deu per cent el sou als seus funcionaris que organitzar un gest de desobediència fiscal, com que prefereix que s'evapori el patrimoni dels immobles de titularitat pública en favor de les elits madrilenyes abans de defensar-lo, o com que prefereix trossejar la sanitat pública catalana per obrir-la al capital privat abans de garantir que els recursos que produïm al país serveixin per finançar uns serveis públics de qualitat, no seria estrany que el govern espanyol interpretés aquests gestos de servilisme com l'oportunitat perfecta per etzibar l'estocada final a l'autonomia catalana.

Amb el pretext d'incomplir el límit de dèficit públic imposat des de la Unió Europea i, ara també, des del sistema constitucional espanyol, no és forassenyat pensar que el govern de Mariano Rajoy obligui a un retorn de competències a l'Estat o fins i tot gosi activar el procediment de l'article 155 de la Constitució per desplaçar un govern de la Generalitat en la bancarrota i vincular l'administració catalana directament a les directrius adoptades per Madrid.

Serà grotesc i humiliant aleshores veure com el portaveu de l'executiu continua teoritzant amb la seva gesticulació mediocre els nous salts endavant que es planteja un govern de la Generalitat que ja no té cap mena de poder ni representa res. Veurem com la manca de coratge i l'error de continuar fent el mateix davant un canvi radical de paràmetres porta el país a una derrota sense pal·liatius de la qual només ens en sortirem amb uns altres dirigents, amb un nou marc mental i amb una força insubornable.