Perplexitat davant el desordre mundial, multiplicació de protestes i dificultats per a la construcció d'una convivència justa i solidària, en el context de l'actual crisi econòmica i social, assoleixen tanta envergadura, que pot prevaldre, en determinats discursos, l'atorgament d'un paper secundari a la memòria del passat. No obstant, costa imaginar que es puguin abordar els reptes del present, curull de desafeccions i descontentaments, sense uns clars referents al passat.

Captar el moment en què vivim no significa cancel·lar la història, ans al contrari, cal fixar els paràmetres del nostre passat recent, sobretot perquè l'actual règim democràtic a Espanya s'ha establert a un preu molt alt. Generalitzacions interessades, a l'estil de bons i dolents pertot arreu, dins una nebulosa vàcua, mancada de rigor i de respecte vers les víctimes de la dictadura franquista, no serveixen per altra cosa que per diluir els valors sostenidors de la democràcia, avui del tot indispensables.

A banda de plantejaments ingenus i d'atorgaments de gràcies i benediccions, la història ensenya que la frontera entre el bé i el mal no és una marca nítida, i ens endinsa en les zones grises inherents a la naturalesa i als comportaments humans; no obstant, és ben clara la línia que separa un règim democràtic d'un de dictatorial, i també ho és la distància entre la violència exercida de forma incontrolada i la que forma part d'una política d'estat, planificada i pseudolegalitzada, sota l'empara d'un complex i dilatat tramat institucional, durant la guerra i els anys successius. Cap actuació violenta, per molt injusta i injustificada que fos, protagonitzada a la rereguarda republicana, durant la Guerra Civil, té parangó davant la violència d'estat, exercida des del mateix moment del cop d'estat fins a la mort de Franco.

I és en aquesta direcció que cal redescobrir i ensenyar el passat, els trets crucials del feixisme i el franquisme que es cobraren un tribut de desenes de milers de morts, i que, amb l'exili forçat dels republicans, privaren el país d'un dels seus millors patrimonis polítics, sindicals i culturals. Polítiques de reconeixement del passat, sense atorgar, en cap moment, equitat a democràcia i dictadura, a crims individuals i a crims d'estat, a conformisme i adaptació i a lluita per les llibertats, si hom no vol perpetuar les anomalies per les quals ha hagut de transitar el nostre país, inclús després de la mort del dictador. La tasca de les associacions de memòria, que han mantingut units protagonistes, hereus i amics, és la que ha permès la preservació del llegat de la República i de la lluita antifranquista. Elles, les entitats de memòria i lluita, han estat, durant dècades, el substrat que va permetre fertilitzar la llei del memorial democràtic, que amb tant retard i dificultats va ser aprovada pel Parlament de Catalunya, l'any 2007, i les que, amb compromís i altruisme, han maldat per fer pedagogia del passat, per alliçonar joves i grans sobre les ignomínies sofertes, però sobretot per emfasitzar en els llargs i durs processos per conquerir les llibertats. Ara, la seva tasca continua i esdevé del tot necessària, en un país que arrossega dèficits de coneixement del passat i en el qual es permeten perillosos discursos d'apaivagament i recurrents apel·lacions a l'oblit del passat, que no són altra cosa que un intent de malmetre la història i, potser, una obsessió malintencionada per tancar portes a realitats incòmodes. Discriminar de forma clara democràcia i dictadura i els seus valors aparellats, en temps de crisi econòmica i social pot significar, a més, mostrar l'abast de les implicacions personals i col·lectives en els temps que avui ens toca viure, proclius a temptacions d'extremismes perillosos i a negativismes vers la res publica, enfront la capacitat dels homes i dones per a lluitar i vèncer, inclús en les circumstàncies més adverses.