Els dinars i sopars de Nadal amb periodistes tenen enguany un regust molt agre. El desànim és enorme. Tenim un sector, el de la comunicació, en estat de xoc pel fort impacte de les dues crisis: l'estructural i l'econòmica. Més periodistes que mai a les cues de l'atur, més expedients de regulació d'ocupació i més tancaments de mitjans, públics i privats, que mai. El panorama és desolador, i tota conversa entre professionals conté en un moment o altre les paraules crisi i tancament. Ahir mateix, en la recepció de Nadal de l'alcalde de Barcelona, Xavier Trias, es va repetir la situació. El pessimisme ens impregna i no s'albira cap bri d'esperança ni il·lusió. Les caigudes de vendes i publicitat, la pràctica desaparició de les subvencions –restringides al grup de comunicació afí– i els acomiadaments en tots els nivells de les empreses i redaccions és demolidor.

El lector n'ha de ser conscient, en contra d'aquella màxima segons la qual el periodista mai no ha de ser notícia. Allò que ens passa, als periodistes, habitualment no importa el lector. És cert. Però, quan els nostres problemes són tan greus i massius, el problema deixa de ser gremial i esdevé social. Estem en un moment molt delicat. Darrere d'alguns tancaments i de les amenaces d'intervenció política i sotrac econòmic sobre TV3 i el conjunt dels mitjans públics catalans, hi ha un atac en tota regla. Tot penja d'un fil, i el ciutadà n'ha d'estar al cas. Les retallades econòmiques amaguen, en alguns casos, atemptats a les llibertats, a un sistema amb dèficits però molt digne i llargament construït. El proper Nadal, mentre compartim neules i torrons amb l'alcalde Trias o qualsevol altre càrrec institucional, tindrem un escenari comunicatiu desconegut, radicalment diferent. Serà el que hagi de ser, però que el lector no pugui al·legar desconeixement o, per un excés purista nostre, desinformació. Seria una ironia de mal gust, oi? Com els torrons d'aquest Nadal, que no són gens dolços.