Hi ha la idea, molt ximple, que als nens se'ls han de posar les coses fàcils. Doncs no, la vida és una cursa d'obstacles, i tothom ha d'aprendre a trampejar-los. Seria de mal pare o de mal mestre afegir-ne més deliberadament –excepte si es tracta de fer-lo entrar en les forces especials–, però és de pitjor pare i de pitjor mestre fer-los el camí planer apartant-los-els o amagant-los-els. Es queixaran, es lamentaran, es rebel·laran, i fins i tot renunciaran a seguir; però és llei de vida. De la mateixa manera que el primer pensament d'un pres és mirar d'escapar, l'alumne sempre provarà d'abaixar el nivell de l'exigència, gemegarà perquè troba que un examen és massa difícil, i si pot copiar, ho farà sense escrúpols. Però el que no s'ha de fer mai és commoure's davant les seves dificultats, creure que l'aprenentatge ha de ser divertit, i pensar que el seu dret a l'esbarjo ha de prevaldre sobre el seu deure de treballar, que és exactament el que passa avui dia.

Perquè si ara Bèlgica, un dels poemes més entenedors de Josep Carner, resulta difícil a uns estudiants a la ratlla de la majoria d'edat que aspiren a entrar en la universitat i sortir-ne, se suposa, convertits en els professionals que aquest país necessita, estem perduts; això vol dir que tanta lluita per la normalització del català, tant de desgast polític que comporta la immersió lingüística, tant d'esforç per mantenir una indústria cultural, han estat endebades. Si els costa, que s'esforcin més; si no en fan prou, que hi hagi més suspesos, més repetidors: aquesta hauria de ser la regla des de l'endemà de pàrvuls, en lloc de les adaptacions curriculars. Si a la vida no es regala res, per què ho ha de fer l'escola?