Demanar perdó als ajuntaments

“És que ni per Nadal és capaç de tenir un to amable!”, etziba Mas a Herrera en el ple del Parlament. Que li ho digui als que fa mesos que no cobren la PIRMI i han estat acusats de frau, mentre fa els ulls grossos amb els que veritablement defrauden el fisc. O als malalts crònics que han començat a fer guardiola estranyats que l'estalvi en medicaments no pugui venir de la factura a les farmacèutiques. O a les persones que necessiten un sostre i comproven atònits com torna la política d'habitatge de fa un decenni. O als funcionaris, als quals poc després de la pífia de l'IRPF, va haver de demanar perdó, no fos cas que la dita, referida a l'Estat espanyol, es convertís en un “la Generalitat ens roba”. És de savis rectificar, no els ho negaré pas. Però si s'han de posar a fer actes de contrició tampoc haurien d'oblidar-se, encara que només fos per això, dels ajuntaments. I no ho dic perquè encara no hagin resolt el problema endèmic del món local: la manca de finançament. Aquest ja s'ha convertit en un clàssic i ja se sap que mai trobaran el moment. Ho dic perquè davant l'agònica situació de les finances locals, el govern de la Generalitat, lluny d'ajudar, les enfonsa una mica més.

Els posaré un exemple: l'Ajuntament de Llagostera, municipi amb poc més de 8.000 habitants, amb un pressupost pel 2012, inversions incloses, que no arriba als 8 milions d'euros. En els darrers anys ha anat executant obres aprovades en el Pla Únic d'Obres i Serveis i en el pla de barris, i ha anat prestant serveis subvencionats. Això ha obligat el consistori a avançar els diners per fer front als corresponents pagaments, sense que a dia d'avui hagi entrat a la caixa bona part de les quantitats promeses i de les subvencions atorgades. En total, la Generalitat deu al consistori 1.700.000 d'euros. Conseqüència: greus problemes de liquiditat i tresoreria. I no és una excepció, és la regla general. Són molts els ajuntaments que esperen el pagament de la Generalitat. Deutes que, com el cas de Llagostera, representen un 25% dels seus ingressos corrents i posen en perill la feina que es fa des de la primera línia de l'administració. En totes les cases consistorials del país fa anys que es parla de la reducció de la despesa, els plans de viabilitat, les auditories, l'austeritat per equilibrar els pressupostos, la disminució de serveis, l'augment dels impostos, el descens dels ingressos... Què han de fer els 947 municipis catalans davant aquesta actitud del govern?

Fa uns dies escoltava com el conseller Mas-Colell i el portaveu Homs anunciaven que la Generalitat havia presentat un requeriment al Ministeri d'Economia per exigir el pagament dels 759 milions de la disposició addicional tercera de l'Estatut, i advertien: “[...] si el pagament no s'executa en el decurs del mes establert legalment, continuarem l'acció judicial i presentarem un recurs davant del Tribunal Contenciós Administratiu”. Ells mateixos sembla que apunten la solució. Els ajuntaments han de defensar amb dents i ungles allò que els correspon, encara que això comporti enviar el cobrador del frac a la plaça de Sant Jaume.