El periodista d'El Punt Avui Jordi Panyella publica aquest gener un llibre amb títol prou eloqüent Fèlix Millet, el gran impostor. Han passat un parell d'anys i el més calent continua a l'aigüera. L'espoli del Palau de la Música de 30 milions d'euros no s'ha aclarit i una vegada més es fa bona la frase que diu que quan la justícia és lenta no és justa. El jutge cargol Juli Solaz es va apartar després d'haver evitat una instrucció millorable, i els que l'han rellevat no han fet més via. Fèlix Millet i Jordi Montull, parella de la Catalunya indigna, continuen en llibertat com si aquí no hagués passat res. Van acabar amb el miratge de l'oasi català per normalitzar-nos, pejorativament parlant, en el mapa dels països corruptes catalans. Un altre impostor, Iñaki Urdangarin, va fer corrupteles a càrrec dels governs valencià i balear, i en menor mesura a Catalunya, perquè es veu que on governaven els republicans no hi tenia la mateixa entrada que li oferien Francisco Camps i Jaume Matas. El nostre Urdangarin local era Millet. Ambdós han desprestigiat institucions com el Palau de la Música per al catalanisme i la corona per a l'espanyolisme. Més enllà de la pena de telediari, que és com se'n diu de l'escarni mediàtic, i del mecagoncoi que ara fem al bar, l'ascensor o les xarxes socials, hi ha una gran decepció per les lliçons que no aprenem. El llibre de Panyella ens torna a situar allà on érem. Mirant-nos al mirall i veient un personatge que a cop de fer la viu-viu, amb complicitat perversa i incompetència aliena aliada als seus interessos, ens deixa cara de babaus.

En pocs dies, ha plegat el director general de Pressupostos per l'escàndol de la nòmina dels funcionaris. El president de l'Institut Català de la Salut se salva, de moment, deixant unes empreses per possible conflicte d'interessos. Hi ha molta feina a fer. Ara paguem els impostos de Suècia, però la transparència i la pulcritud a l'entorn dels diners i la cosa pública recorden Grècia.